Públic

La crisi de l’educació (Arendt, 1996) ens planteja l’existència d’una crisi del sistema educatiu completament extrapolable a la nostra actualitat, si bé, acceptant matisos, el que sembla inqüestionable és que els conceptes, crisi i educació, van lligats de la mà des de temps immemorables, de fet ens podem plantejar si un sistema educatiu pot existir, evolucionar o transformar-se sense aquesta.

Però més enllà d’entrar a debatre els qüestionaments d’Arendt sobre la crisi educativa, hi ha una part de les seves reflexions que m’han fet pensar en la societat actual, més enllà de l’àmbit escolar, on es desenvolupen els nostres infants. Arendt parla de la necessitat de garantir un lloc segur (família, llar) per tal de poder sobreviure, de poder protegir-te, i on poder establir un límit entre el “món públic” i l’espai privat, un espai on poder madurar, fet que ens remet a una qüestió, on queda aquest espai a la societat digital?, o quant en queda d’aquest espai a la societat digital?

“Tota vida, i no solament la vida vegetativa, emergeix de l’obscuritat, i per forta que sigui la seva tendència natural a sortir a la llum, necessita tanmateix la seguretat de la foscor per poder madurar”. (Arendt, 1996).

Arendt ens parla de la fama com a conseqüència negativa per als fills/es dels famosos. Aquesta idea és, a parer meu, aplicable a l’actualitat, si bé la fama actual transcendeix a artistes, del gènere que sigui, gràcies a l’existència de les xarxes socials i a la percepció subjectiva que permeten crear (Audiència imaginària). Aquesta “nova fama”, objectiva o subjectiva, més enllà de la que podem constatar de manera evident, per exemple entre actors/actrius, és avui una realitat que envaeix a tota la població, que s’estén de manera obsessiva entre el jovent (i no tant jovent) que, sota la imperativa necessitat de la popularitat, cerca a través del seu dispositiu digital (smartphone, tablet, etc.) la constant publicació de la vida privada, trencant d’aquesta manera el seu propi dret/necessitat a la intimitat, i exposant a la llum cada racó de la seva essència.

“la claror despietada del vessant públic, que inunda tota la vida privada, fins al punt que els infants ja no disposen del resguard segur on poder fer-se grans”. (Arendt, 1996).

Les xarxes socials, sumades a la capacitat de connectivitat de l’actual societat, permeten exposar fins a punts insospitats als “petits adults” (Arendt, 1996) a un món 2.0, un món sociodigital, amb una més que qüestionable realitat, que no dorm ni coneix d’espais privats.

“En aquests grups homogenis, apareix certa mena de vida pública i, independentment del fet que no és una “veritable” vida pública i que tot plegat és una mena de frau, persisteix el fet desastrós que els infants, és a dir, éssers humans en formació i encara no fets del tot, són obligats a exposar-se a la llum de l’existència pública”. (Arendt, 1996).

La sobreexposició, com bé apunta Arendt, condueix a la inexistència d’espais d’intimitat, i/o segurs, on les persones no adultes puguin “fer-se grans sense ser destorbats“(Arendt, 1996). Aquest fet creix exponencialment en l’actualitat, així com la pressió i les seves nefastes conseqüències, a la qual es pot veure sotmesa un/a noi/a “una minoria reduïda a una persona davant absoluta majoria de totes les altres” (Arendt, 1996), davant de les masses enfortides, no només pel nombre, sinó també per l’anonimat que els proporcionen els seus dispositius.

Sense voler estendre’m més, els plantejaments d’Arendt són plenament vàlids, potser més que mai, en aquest nou paradigma que planteja la societat virtual, tan barrejada i fins i tot difícil de diferenciar de la “societat real”, on cada vegada podem observar més accentuades les teories com el poder estratègic (Foucault, 1983) o les novel·les de George Orwell (“1984”, 1947-1948), entre d’altres. 

Reflexionant en ve al cap el gran Bauman i el terme “liquid society” (Bauman, 2000) i, sense voler ser agosarat, crec que és bon moment per començar a parlar de like(it) society.

Imatge: Harrison Haines – https://www.pexels.com/es-es/foto/foto-de-personas-sosteniendo-sus-telefonos-inteligentes-3696399/

Referències

• Hannah Arendt (1996). La crisis en la educación. En H. Arendt. Entre el pasado y el futuro (pp. 185-208). Barcelona: Ed. Península.
• Bauman, S. 2000. Liquid Modernity.