Treball, pensions, envelliment saludable i cura de l’envelliment*. Quan l’ordre dels factors altera el producte 

Els estats occidentals actuals, impregnats per l’ideari del “liberalisme econòmic” que “defensa la no intromissió de l’estat en les relacions mercantils entre els ciutadans” (Tirado, 2009:23), significat, entre altres aspectes, en la mínima regulació dels mercats i la reducció d’impostos, sumat al capitalisme més bel·ligerant que cerca el màxim rendiment econòmic, ens ha portat de manera inevitable cap a l’estat de les retallades del benestar, evidenciat en la reducció constant i extrema de despesa pública, amb una incidència directa sobre els serveis socials en el seu sentit més ampli (serveis mèdics, educació, etc.)2.

Dins d’aquest context socioeconòmic i sociopolític descrit, i dins l’àmbit espanyol, el creixent envelliment de la població ha suposat un problema social3, un problema que s’intenta resoldre des de la privatització/mercantilització del sector destinat a les cures per a les persones grans4, especialment les residències (“expandir servicios públicos mediante la creación de mercados (…) que puedan generar beneficios y atraer capital privado” (Palomera, 2020). Aquesta solució, perversa en si mateix, ja que “el problema” incideix en tota la societat i no en una persona en particular i per tant, ha de ser ocupació i preocupació de l’estat, ha comportat la precarització extrema de la gestió de les residències, canviant l’objectiu de la preservació digna de la vida per la del rèdit econòmic. 

Però, la prolongació de la vida, que ha comportat que cada vegada el nombre de persones grans sigui major, no únicament ha impactat en la privatització/mercantilització de certs serveis, sinó que ha promogut un discurs determinat que emfatitza la vellesa com una càrrega “catastrófica para la cohesión y la economía de la sociedad” i que ha activat una sèrie de biopolítiques5 sobre el discurs del “envejecimiento activo (Lassen, 2015:39)”. 

Segons Foucault (bilbio), les biopolítiques s’entenen com les polítiques que fan un gir i apunten cap a la població, cap a la seva disciplina i benestar (“El Estado poderoso debía estar compuesto por una población fuerte y sana” (Lassen, 2015:333), basant-se en “disciplinas como la estadística, la medicina y la educación” (Lassen, 2015:333) i que recontextualitzant l’estat liberal, en el qual el subjecte esdevé objecte d’estudi i la governança tracta de condicionar la seva conducta i modelar-lo. És en aquesta línia que, els estats liberals tracten d’impregnar el raciocini de la població, mostrant que un envelliment actiu és positiu, en quant la persona gran pot continuar sent productiva i, per tant, suposar un cost menor pels pressupostos. D’aquesta manera s’articula un discurs que, si bé pot comportar certes atribucions i concepcions positives (les persones grans són persones actives, “útils”, s’esborra la concepció de subjecte passiu), sembla obeir una vegada més a interessos productius, econòmics i la subjectivació de la responsabilitat, interpel·lant, una vegada més, a l’individu i no al model social, polític o econòmic.

Un clar exemple són les polítiques de la UE i, per extensió, Espanya, que advoquen per les reformes sobre l’edat de jubilació (allargant-la), la “(…)gestión   de   la   edad,  solidaridad  entre  generaciones  y  aumento  de  la  productividad  en  la  vejez” (Lassen, 2015:349). I, si bé cal considerar que aquestes polítiques cerquen en certa manera el benestar dels ciutadans, creen un marc moral que determina allò que està bé i allò que no. Per tant, les persones grans amb possibilitats, amb les funcions físiques i psíquiques completes o menys deteriorades, esdevenen acceptades i útils, conserven la seva autoestima i/o posició, per contra la vellesa “dèbil”6, aquella depenent, amb dificultats de mobilitat o psíquiques, corren el risc de ser incompreses, inacceptades, estigmatitzades i/o excloses. Per tant, aquesta concepció permet i fomenta les conductes d’aïllament social i les residències concebudes com a pàrquings, donat que la productivitat d’una persona li dóna rang o no de ciutadà, amb tot el que això comporta, a més de legitimar les conductes poc afectives, i despreocupades, a través de la concepció de la persona gran com a càrrega.

La moral s’activa, doncs, no únicament com agent motivador, sinó com a coaccionador i marc normatiu/normalitzador, obtenint l’aval per a fomentar polítiques que consideren la passivitat com un mal, com a comportaments insans i injustos que carreguen a les generacions més joves els costos de les jubilacions de les persones “no útils”7 i al sistema sanitari de malalts evitables.

A més, sota aquest discurs del “envejecimiento activo” (Lassen, 2015), avalat per la mirada biomèdica, es substitueix la vellesa per l’envelliment i, per tant, aquesta s’estén a tot el cicle vital (tots envellim, a priori una realitat i mirada àmplia) augmentant la nostra responsabilitat (cuidar allò que mengem, l’exercici que fem, pla de pensions, etc.) sota el condicionant que allò que fem determinarà la qualitat de la nostra etapa final (aspectes físics, psicològics, socials i econòmics).

És en aquest context on podem parlar de l’exercici del biopoder, intrínsecament lligat a les biopolítiques, entès tal com el descriu Foucault com formes d’exercici del poder que tenen per objectiu el cos humà (“(…) la disciplina, la vigilancia y el adiestramiento de los cuerpos para su control y gobierno(…)” (Castro, 2011:55 a  Jiménez, A. i Valle M.A) per part dels governs i/o elits liberals, que se significa a través de la introducció de les classes d’educació física, el foment d’una determinada dieta o la relació estat/geriàtric/professional persona gran, entre d’altres.

Com a fet per entendre que aquestes biopolítiques/biopoders cerquen, una vegada més, el benefici de les elits, dels poders econòmics, podem fer una mirada a les residències espanyoles sota directiva europea que, a tenor de la situació de la Covid, han evidenciat, entre d’altres, la falta de materials, d’espais, l’amuntegament de persones i la falta de supervisió per estaments públics, entre d’altres, el que ens porta forçosament a pensar que les residències, més que llocs per fomentar l’activitat i mantenir la vivacitat de les persones, semblen concebudes més com a pàrquings, sinó com a camps de concentració8, on s’obliden, el substantiu de persona, el dret a una vida digna i final d’aquesta, en nom de l’econòmica i el capital i amb l’aval de la “invalidesa” dels seus ocupants.

Finalment, és considerant tots els aspectes esmentats, que impregnen a les societats occidentals d’idees “legítimes” i intencionades, que moltes vegades no tenen com a  objectiu el benefici dels subjectes sinó el control, que hem d’incentivar un esperit crític, una consciència social i recuperar un contracte social9 en pro de la justícia, la llibertat i en benefici dels ciutadans (drets iguals i distribució de recursos que afavoreixi aquells més vulnerables), allunyats de l’statu quo actual.

I tu, qui vols ser quan siguis gran?

Des de la perspectiva crítica de Marx, contextualitzats en la nostra societat occidental, preeminentment liberalista i capitalista (considerant la constant privatització, mercantilització i especulació del sector de cures) que té una clara incidència en la precarització de les vides dels treballadors/es i persones grans, tractarem de dilucidar el rol/posició que ha de significar la professió/acció de l’educador/a social.

Per a Marx, l’estat natural de conflicte, descrit per Hobbes10, és una construcció cultural, una concepció que neix de l’aparició del capitalisme, que enfronta a les persones entre si en la lluita per la suposada escassetat de recursos i se’n beneficia d’aquesta. 

Marx denuncia el contracte social nascut del liberalisme i el capitalisme perquè reforça l’individualisme en les persones (el naturalitza i l’essencialitza) i no es pot donar un exercici de llibertat i igualtat d’oportunitats (existeix una classe dominant i una dominada), ja que el liberalisme, a través del concepte de propietat privada i la no intervenció de l’estat, beneficia els posseïdors dels recursos i permet l’acumulació de capital, fet que genera desigualtat i, per tant, el contracte social és il·legítim perquè no respon a interessos comuns.

A més, els discursos politicoeconòmics s’impregnen de l’ideari capitalista, “la economia de mercat i la propietat privada” (Tirado, 2009:27), reforçant l’essencialització de l’interès propi i el lucre personal. Tanmateix, els economistes conceben l’economia com quelcom abstracta, al marge de les persones, i “defugen sistemàticament el que és intrínsec a la producció capitalista: la divisió de classes (Tirado, 2009:27)”, el poder de la classe capitalista i la distribució desigual de recursos que això produeix.

D’altra banda, Marx constata que com més evoluciona el sistema capitalista més s’incrementen les desigualtats, es perd el valor humà i s’incrementa l’interès per les coses (arran de l’alienació), la lluita per aconseguir-les, així com la divisió entre classes socials.

Des d’aquest paradigma, les classes socials més afavorides (la minoria que acumula/controla el capital, en paraules de Marx, la burgesia) cada vegada són més poderoses, amb més capacitat d’influenciar la política, l’economia i amb la propietat dels mitjans de comunicació, que els permet generar ideologies, impregnar al poble (proletariat) amb elles i legitimar-se.

D’aquesta manera s’articula/avala tot un sistema de precarització de l’atenció a les persones grans, especialment aquelles precàries econòmicament, legitimant la seva vulneració, apel·lant a la seva falta de productivitat, a la seva falta de capacitat per competir en un marc cada vegada més agressiu, i oblidant-les en la desesperada cursa per l’obtenció de més coses (posicions de treball, consum, etc.), pel canvi de prioritats i la por de caure, com elles, en extractes socials que poden comportar l’exclusió de l’eterna competició social.

Considerant tot això, l’educador/a social i les nostres accions s’han de concebre des d’una perspectiva crítica, des del qüestionament dels fets “naturals” i “essencials” atribuïts, per totes, a les persones. Evidenciant que l’aïllament i l’individualisme potencien un sistema que ens allunya del nostre mode de vida, la societat, ja que auqesta es fragmenta. Aquesta estratificació que creix exponencialment, ens exposa a la vulneració/vulnerabilitat perquè ens allunya de la idea inqüestionable que totes hem sigut, som o serem dependents i que l’única via per a la vida és, per tant, la interdependència.

Cal fomentar “la presa de decisions col·lectiva (…) en condicions d’absoluta participació democràtica” (Lukes any, a Tirado, 2009:32) en totes les nostres accions. Expandir “l’esfera del món de la vida” a través d’accions que fomentin els espais d’interrelació, de debat, on les persones siguin protagonistes de les seves reivindicacions, on es visualitzi que molts dels problemes que vivim són comuns i, per tant, les solucions també. En definitiva, empoderar/emancipar als subjectes i, des de l’acompanyament, conformar/transformar una realitat més justa i igualitària (un nou contracte social) mitjançant la mediació, la conscienciació i el debat polític. Començant, per exemple, preguntant a la “vellesa” que vol esdevenir?

1. Títol inspirat en: Lassen, 2015:349.
2. Per tal de situar-nos en termes de dades, es pot consultar l’article “Aparcamientos de ancianos S.A”. Recuperat de: https://ctxt.es/es/20200302/Politica/31527/residencias-de-ancianos-privatizacion-coronavirus-fondos-buitre.htm.
3. Els problemes socials podem entendre’ls com aquelles situacions que dificulten la cobertura i/o satisfacció de les necessitats personals o socials i, a més, es perceben col·lectivament com a tal.
4. En aquest sentit, podem consultar l’article “Los problemas de las residencias”, Recuperat de: http://agendapublica.elpais.com/los-problemas-de-las-residencias/.
5. Per a Foucault, l’objecte de les biopolítiques “són les poblacions humanes, grups d’éssers vius regits per processos i lleis biològiques” que es basen  “(…)en la producció de taxes commensurables de natalitat, mortalitat, morbiditat(…)”, amb la intenció de “gestionar multituds” i basades “en la relació saber-poder” (Tirado, 2009:46).
6. L’estigmatització de: “La debilidad, la siesta o la inactividad física son, desde el discurso del envejecimiento activo, tenidas en cuenta como reliquias de la vejez del siglo XX” (Lassen, 2015:345).
7. En aquest sentit, trobem que les polítiques de l’UE: “(…)no considera que la pasividad sea únicamente insana, también la considera asocial e injusta ya que el colectivo de trabajadores pagará los años durante los que un individuo se favorezca de las pensiones públicas” (Lassen, 2015:350).
8. Quan faig aquesta afirmació, evidentment, no ho faig des de la idea de la intencionalitat de la destrucció de la vida de certa part de la població (genocidi) sinó en referència a que: “(…)desposseeixen progressivament de drets certs col·lectius i persones, i que culmina amb el seu confinament en aquest gran espai d’excepció.”, que a tenor de la Covid d’ha evidenciat (Tirado,  2009:52).
9. John Rawls exposa en la seva teoria del contracte social que aquest ha de ser el més possible beneficiós per a les persones, es basa en els principis de justícia: d’equitat i distributiva.”Son los principios que personas libres y racionales […] en posiciones de igualdad […] aceptan […] tales principios regularán sus futuros acuerdos, especificarán los tipos de cooperación social y las formas de gobierno que pueden establecerse.” (Rawls, 1985:112 a Tirado,  2009:20).
10. “(…) la societat es funda sobre un estat de naturalesa en què els éssers humans competeixen entre si a causa dels seus apetits i les seves passions naturals” (Tirado, 2009:13).

 

Imatge: Igor Ovsyannykov

Referències

• Azebedo, S. , Camones, A. i Correia, F (2016). El papel de la educación social como respuesta humanizada al capitalismo económico.Revista de Educación Social, (24), 134-141. Consejo General de Colegios Oficiales de Educadoras y Educadores Sociales (CGCEES). Sevilla. Recuperat de: https://eduso.net/res/wp-content/uploads/documentos/842.pdf
• Calpena M., Sharife A., Marín J., Pereiro X.M. i Castillo G., Garcia A. (22 de Marzo, 2020). Aparcamientos de ancianos S.A. Ctxt, Contexto y Acción. Recuperat de: https://ctxt.es/es/20200302/Politica/31527/residencias-de-ancianos-privatizacion-coronavirus-fondos-buitre.htm
• Castro, 2011. Diccionario Foucault. Temas, conceptos y autores, Siglo XXI, Buenos Aires, p. 55. A Jiménez, A. i Valle M.A  (2018).  Biopolítica y Biopoder. latindex. Recuperat de: https://revista.reflexionesmarginales.com/biopolitica-y-biopoder/#_edn9
• Habermas, J. (1987). Teoría de la acción comunicativa. Madrid: Taurus. A Tirado, S. (2009). Contracte, sobirania i poder: una aproximació al pensament polític. Introducció a les ciències socials. Barcelona: FUOC.
• La Crisis de los Cuidados en el Capitalismo Global. [enregistrament audiovisual] (8 de desembre, 2016). Herrero, Y. Andalucía. Solidaridad Internacional  (20 min). Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=784o9OrRNEc&feature=youtu.be
• Jiménez, A. i Valle M.A  (2018).  Biopolítica y Biopoder. latindex. Recuperat de: https://revista.reflexionesmarginales.com/biopolitica-y-biopoder/#_edn9
• Lassen, J. (2015). Biopolíticas de la vellesa. Com el coneixement sobre l’envelliment forma polítiques d’envelliment actiu. Universitat de Copenhaguen. https://revistas.um.es/sh/article/view/239161/186681
• Palomera, D. (2020). Els problemes de les residències. Agenda Pública. El País. Recuperat de: http://agendapublica.elpais.com/los-problemas-de-las-residencias/.
• Rawls, J. (1985). Teoría de la justicia. México: Fondo de Cultura Económica. A Tirado, S. (2009). Contracte, sobirania i poder: una aproximació al pensament polític. Introducció a les ciències socials. Barcelona: FUOC.
• Tirado, S. (2009). Contracte, sobirania i poder: una aproximació al pensament polític. Introducció a les ciències socials. Barcelona: FUOC.
• Observatorio Jeanneth Beltrán. [enregistrament audiovisual]  (27 de setembre, 2018). Senda de cuidados (2:59 min). Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=cixFafz6n-g