Públic

MENA és un terme utilitzat per designar un grup de nois i noies que encara no han assolit la majoria d’edat i que s’han vist forçats a migrar del seu país d’origen, sense l’acompanyament d’una persona adulta, per la situació de precarietat que viuen. Aquests nois i noies categoritzats com a MENAS conformen un grup que comparteixen certs aspectes: “Menores mayoritariamente originarios de Marruecos (80%)[…] con una presencia muy inferior de menores provenientes de países del Este europeo. De entre 15 y 18 años, varón… y con una situación de partida determinada por la precariedad económica y falta de expectativas laborales en su país de origen” (Bueno i Mestre, 2006: 161, a Cónsola 2016:64).

Però, qui hi ha darrere de l’expansió i significació del terme MENA?, i per què? Situats en la freda definició de MENA, cal aprofundir en la realitat que conforma aquestes sigles que han esdevingut un nom, una categoria simplificada pels grans grups mediàtics al servei ideològic dels interessos de les “minories” dominants que impulsen una modernitat líquida (Bauman, 2002), individualista i competitiva en constant crisis. Una categorització que articula i genera uns estereotips que fomenten els prejudicis1 (migrant-delinqüent, migrant-il·legal, musulmà-integrista, joves-violents, etc.), estigmatitzant a un col·lectiu molt vulnerable a través, en definitiva, d’un discurs mediàtic determinat, explotat pels mitjans massius (diaris, ràdios, televisió, Internet, etc.) amb la finalitat de crear una realitat desvirtuada que permet la consolidació de polítiques repressives i de control en el seu afany per perpetuar i justificar un model sociocultural i sociopolític determinat que ens allunya de la voluntat d’integració i ens sotmet. Uns mitjans sota el paradigma del “imperialismo de los medios” entesos com a “(…) instrumentos ideológicos y económicos del sistema capitalista mundial” (Fernandez y Galera, 2008:314 a Aguilera, 2016 pp.13).

I és en aquest punt, el paper que juguen els mitjans massius de comunicació (premsa, ràdios, televisió, Internet, etc.) caracteritzats “(…)por la gran cantidad de personas potenciales a las que pueden hacer llegar su contenido informativo” (Thomson 2006 i Boni 2008 a Aguilera, 2016:11) on s’ha de parar especial atenció, donat que tal com afirma Crespo “(…) pueden concebirse como espacios reproductores de ideologías, donde la realidad se legitima socialmente“ (Crespo 2008 a Aguilera 2016:13).

Aquests mitjans de comunicació generen una concepció determinada de les persones, nois i noies menors no acompanyades, a través de tècniques com el framing (Aguilera, 2016:14) que consisteixen en estructurar la informació  enquadrant, o posant l’èmfasi, en aquells aspectes que volen potenciar i marginant o ocultant d’altres. Per tant, els consumidors d’aquests mitjans reben únicament una visió seccionada de la realitat, legitimada per la suposada imparcialitat que socialment atribuïm als mitjans de comunicació.

En aquesta línia, estudis com els realitzats per Ter Wal, d’Haenens i Koeman entorn dels discursos informatius d’alguns estats Europeus2, varen concloure que “(…) Las noticias relacionadas con la realidad inmigratoria manifestaven un carácter negativo, destacando como tema central la delincuencia” (Aguilera, 2016, pp. 17).

Per altra banda, resulta aclaparador evidenciar que una senzilla cerca a Internet deixa al descobert la sobreexposició mediàtica i la constant vinculació d’aquests nois/es, identificats socialment com a MENAS, amb la delinqüència, les drogues i tota mena d’actes violents de manera completament descontextualitzada3. Encara que les dades aportades pels diferents òrgans governamentals contradiuen la sensació generada pels mitjans entorn aquests nois/es la idea de col·lectiu conflictiu i, per tant, a excloure i ajusticiar, preval per damunt de les consideracions a les quals les dades reals ens haurien de remetre i fer reflexionar. Com a exemple trobem un comunicat de “La Junta de Andalucía” on s’informava que únicament un 0,52% dels “(…)menores acogidos desde 2015 han sido objeto de medidas judiciales de internamiento por cometer un delito” (Fuente, 2019).

A la selecció de la informació difosa, la tergiversació de la realitat mitjançant la percepció interessada d’un fenomen i no les dades reals i la sobreexposició als mitjans de comunicació d’aquestes persones, cal afegir el sensacionalisme i l’alarmisme que els mitjans de comunicació potencien amb la utilització d’expressions que desperten sentiments de nerviosisme, de tensió o neguit (arribada massiva, mandes de menas, etc.), amb la intenció d’arrelar audiències i, sobretot, per difondre por, doncs la por es tradueix en control.

Una por que, entre altres aspectes, tracta de fer valer el discurs polític més bel·ligerant, intolerant, un discurs totalitari i fonamentalista constituït sota l’eslògan “evitar l’efecte crida”. Un discurs que defensa el proteccionisme del territori, l’etnocentrisme extrem, que converteix a la persona necessitada d’una vida millor en un immigrant il·legal, creant tot un marc jurídic, avalat socialment, que es permet la competència de decidir els moviments i/o els drets de persones en situació de vulnerabilitat. Persones menors d’edat que fugen soles de la pobresa i la repressió, permesa, potenciada i, fins i tot, responsabilitat dels països occidentals neoliberals, als quals, paradoxalment, es veuen abocats a fugir.

Aquestes “MENAS” a les quals no únicament se’ls nega el substantiu “persones” (amb tot el que això comporta), sinó que, a més, ningú recorda i ningú vol fer recordar (els mitjans de comunicació) la síndrome d’Ulisses4 (Achotegui, 2009,  a Rosa, 2019:13) que pateixen o els dols als quals han de fer front al pujar a una pastera: la pèrdua de la família, l’estatus social o la cultura d’origen, dificultant d’aquesta manera el sentiment d’empatia de la societat d’acollida.

Uns mitjans de comunicació, sense memòria ni context, que no consideren en cap cas l’impacte que provoquen en l’autoconcepte i en l’autoestima d’aquestes persones menors d’edat i, per tant, en el procés maduratiu que els aproparà a la seva identitat. Uns mitjans que, a més, les impregna de la idea que ningú esperarà res positiu d’elles possibilitant d’aquesta manera un efecte Pigmalió negatiu.

Cal recordar, per tant, que mitjançant la utilització d’aquestes quatre lletres, MENA, tres senzills adjectius (menors, estrangers/es i no acompanyats/des), s’amaga la realitat d’un col·lectiu de persones molt joves, a les quals se’ls nega el dret a una infantesa/adolescència digna, tant en el seu país d’origen com en el d’acollida, així com una transició cap a la vida adulta que els permeti la construcció d’un futur digne.

Esborrant el seu passat, obviant la resta de característiques que les conformen, fent ús d’etiquetes i estereotips que ens remeten a l’estigma, limitem la seva lliure circulació social (accés a la feina, a l’escola, etc.). A més, l’ús del terme “MENA” homogeneïtza i simplifica les seves singularitats, negant les seves identitats i trets individuals. Fent servir aquest terme construïm la legitimació social i jurídica que permet la seva deshumanització i desafiliació pel simple fet d’identificar-los com a diferents. Convertim la seva arribada a la societat occidental en un procés terrible, que els nega la possibilitat d’un futur, del dret essencial a la vida digna i a la possibilitat de millorar i ser part decisiva del seu propi destí integrant-se en la nostra societat de manera plena. Limitem la seva participació i, per tant, la possibilitat de transformació social que ens ha d’apropar a l’acceptació de la diversitat i heterogeneïtat com a part innegable de la nostra constant nova identitat social. Fer-nos comprendre que, paradoxalment, les diferències són el principal factor que ens fa iguals i que aquesta perspectiva és la que ens permetrà evolucionar-nos/desenvolupar-nos, donat que ens remet al qüestionament propi i la possibilitat enriquidora d’observar des de perspectives diferents.

Per tant, considerant el tracte informatiu que rebem totes, tant els “MENAS” com els ciutadans occidentals, hem de potenciar una “alfabetització mediàtica crítica” (Kellner i Share 2005:369-386, a Aguilera 2016:14) que ens ha de remetre al pensament crític, no només analitzant si una notícia és falsa o no, sinó a buscar la contextualització d’aquesta, a la comprensió del motiu que genera certes situacions, a qüestionar-nos, per exemple, si seria possible un titular que digués: un grup de nois blancs universitaris catòlics viola… Un pensament crític que possibiliti una anàlisi més profunda, que ens permeti plantejar-nos, per exemple, si certes característiques són únicament atribuïbles al que identifiquem com a exogrup o també ho poden ser cap a nosaltres mateixos i els grups als quals ens vinculen sentiments de pertinença (l’endogrup).

També es fa evident la necessitat de protegir aquestes persones de la sobreexposició mediàtica i posar en l’eix del debat mediàtic, no únicament la part sensacionalista del fenomen, sinó la situació dels agents que hi han de donar resposta i garantir la protecció dels seus drets: sistema educatiu, sistema de salut, sistema jurídic, etc., posant a debat les polítiques de mercantilització i privatització sistemàtica de tot el conjunt de serveis socials que els remet a una mirada intervencionista, a respostes reactives, assistencialistes i/o de control que afecten no únicament als “MENAS” sinó a tots els ciutadans.

Per últim, cal tenir present que cap ésser humà pot ser desproveït d’una de les seves principals fites, d’allò que li permet viure una experiència que va més enllà de la cobertura de les necessitats essencials i que és font innata per a la nostra imaginació i cultura,  la possibilitat de “La cerca de la realització personal (Solé, 2018. pp.16)”, la possibilitat d’aspirar a la felicitat, ni tan sols aquella més bàsica, la felicitat definida per Freud com “(…)el mero hecho de haber escapado a la desgracias, de haber sobrevivido al sufrimiento” (Freud 1994: 20-21, a Solé 2018: 16).

“(…) Se nos presentan como “extraños”, fuera incluso del alcance moral. Lo extraño, desde el miedo como telón de fondo, es aterradoramente impredecible… o lo que es peor, indiferente. La mera presencia de estas personas nos incomoda. No sabemos qué hacer ante estos “extraños entre nosotros”. Pero el miedo es una fuerza potente y siempre hay quienes la rentabilizan para agitar fantasmas y hacernos creer que “la afluencia de tales extraños tal vez haya destruido cosas que nos son muy preciadas, y que esos recién llegados tienen toda la intención de mutilar o erradicar nuestro estilo de vida”.  (Bauman, 2016).

1. Segons Tajfel, la identitat neix a partir de les categories socials, que permeten simplificar i ordenar la realitat i la construcció del grup de pertinença i l’aliè, en un procés que comporta la comparació, categorització i identificació. I és a partir d’aquí i de la tendència a atribuir característiques positives al nostre propi grup i negatives als altres, que neix l’estereotip, el prejudici i la discriminació (Tajfel, 1981, a Pujal 2016:7-9).
2. “(…)Ter Wal, d’Haenens y Koeman (2005) analizaron el discurso informativo de los medios en quince países de la Unión Europea durante un día concreto del año 2003”(Ter Wal, d’Haenens y Koeman 2005, a Aguilera 2016:15).
3. En aquest sentit, poden examinar les dades ofertes pel diari “elSalto” (Martín, 2019), on s’analitza la distància entre la paraula MENA i termes ideològics o el volum de mencions als diaris més mediàtics, entre d’altres aspectes relacionats: https://www.elsaltodiario.com/comunicacion/Analisis-palabra-mena-racismo.
4. La Síndrome d’Ulisses, o síndrome de l’immigrant amb estrès crònic i múltiple, i els seus set dols: la pèrdua de la família, de les persones estimades, la llengua, la cultura, la terra, l’estatus social, el contacte amb el grup de pertinença i els riscos en la seva integritat física, varen ser descrits pel psiquiatre Joseba Achotegui com una síndrome que afecta els immigrants que viuen o han viscut situacions extremes (Achotegui, 2009,  a Rosa, 2019:13).

Referències

• Aguilera, A. (2016). Los medios de comunicación ante los movimientos migratorios. Treball fi de máster. Máster Universitario en Diversidad Cultural. Universidad de Granada. (director: Dr. Sebastián Sánchez Fernández). Recuperat de : https://digibug.ugr.es/bitstream/handle/10481/50402/MDC17-%20ANTONIA%20AGUILERA%20MADRID.pdf?sequence=1&isAllowed=y
• Achotegui, J. (2009). El Síndrome de Ulises. Síndrome del inmigrante con estrés crónico y múltiple. Barcelona: El mundo de la mente. A Rosa, M. (2019). La infancia vulnerable en los medios de comunicación. Sobre el derecho a la intimidad, los niños como fuente de información y la autocrítica presiodística. Madrid, Aldeas Infantiles SOS de España. Recuperat de: https://cms.aldeasinfantiles.es/uploads/2019/06/INFORME-INFANCIA-EN-MEDIOS-2019-OK-1.pdf
• Bauman, Z. (2017). Extraños llamando a la puerta. Barcelona: Editorial Paidós.
• Bauman, Z. (2002). Modernidad Líquida. México: Editorial: Fondo de cultura economica de España.
• Boni, F. (2008). Teorías de los medios de comunicación. Barcelona, España: Universidad Autónoma de Barcelona. A Aguilera, A. (2016). Los medios de comunicación ante los movimientos migratorios. Treball fi de máster. Máster Universitario en Diversidad Cultural. Universidad de Granada. (director: Dr. Sebastián Sánchez Fernández). Recuperat de : https://digibug.ugr.es/bitstream/handle/10481/50402/MDC17-%20ANTONIA%20AGUILERA%20MADRID.pdf?sequence=1&isAllowed=y
• Bueno, J. i Mestre, F. (2006). La protección de menores migrantes no acompañados. Un modelo de intervención social. p.155-170. Facultad de Ciencias Sociales. Universitat de València. A Cónsola, M. (2016). La atención socioeducativa de los menores extranjeros no acompañados. Una mirada hacia las expectativas y las necesidades. Educació Social. Revista d’Intervenció Socioeducativa, 64, p. 44-60. Recuperat de: https://www.siis.net/documentos/ficha/521086.pdf
• Bravo, A. y Santos-González, I. (2017). Menores extranjeros no acompañados en España: necesidades y modelos de intervención. Psychosocial Intervention, 26, p. 55-62. Recuperat de: http://www.copmadrid.org/webcopm/publicaciones/social/in2017v26n1a7.pdf
• 18 años y 1 día [documental] (2019). Carlos Gómez (realit.). Espanya: RTVE. Crónicas (48min). Recuperat de: http://www.rtve.es/alacarta/videos/cronicas/cronicas-18-anos-1-dia/4974338/
• Menors lluny de casa [documental] (2018). Carles Solà (dir.). Catalunya: Televisió de Catalunya. 30 minuts (46 min). Recuperat de: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/30-minuts/menors-lluny-de-casa/video/5799106/
• Crespo, E. (2008). El léxico de la inmigración: atenuación y ofensa verbal en la prensa alicantina. En M. Martínez (Ed.), Inmigración, discurso y medios de comunicación (pp.45-64). Alicante, España: Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert. A Aguilera, A. (2016). Los medios de comunicación ante los movimientos migratorios. Treball fi de máster. Máster Universitario en Diversidad Cultural. Universidad de Granada. (director: Dr. Sebastián Sánchez Fernández). Recuperat de : https://digibug.ugr.es/bitstream/handle/10481/50402/MDC17-%20ANTONIA%20AGUILERA%20MADRID.pdf?sequence=1&isAllowed=y
• Collantes, S. (2017). Niños, extranjeros y solos en España: cuando la desprotección se multiplica. Unicef.es. Recuperat de: https://www.unicef.es/blog/ninos-extranjeros-y-solos-en-espana-cuando-la-desproteccion-se-multiplica
• Cónsola, M. (2016). La atención socioeducativa de los menores extranjeros no acompañados. Una mirada hacia las expectativas y las necesidades. Educació Social. Revista d’Intervenció Socioeducativa, 64, p. 44-60. Recuperat de: https://www.siis.net/documentos/ficha/521086.pdf
• Fernández, C. y Galguera, L. (2008). La comunicación en el mundo contemporáneo, México D.F., México: McGraw-Hill. A Aguilera, A. (2016). Los medios de comunicación ante los movimientos migratorios. Treball fi de máster. Máster Universitario en Diversidad Cultural. Universidad de Granada. (director: Dr. Sebastián Sánchez Fernández). Recuperat de: https://digibug.ugr.es/bitstream/handle/10481/50402/MDC17-%20ANTONIA%20AGUILERA%20MADRID.pdf?sequence=1&isAllowed=y
• Fuente, R. (2019, 26 de setembre). Las “”manadas de menas”, una alarma sin datos ni fundamento. Efe.com. Recuperat de:  https://www.efe.com/efe/espana/portada/las-manadas-de-menas-una-alarma-sin-datos-ni-fundamento/10010-4073320
• Freud, S. (1994). El malestar en la cultura. Madrid: Alianza. A Solé, J. (2018), Les principals problemàtiques de l’educació social. Els malestars contemporanis entorn de la identitat i la diversitat cultural. Barcelona: Fundació Universitat Oberta de Catalunya.
• Kellner, D. y Share, J. (2005). Toward critical media literacy: Core concepts, debates, organizations and policy. Discourse: Studies in the Cultural Politics of Education, 26(3), pp. 369-386. A Aguilera, A. (2016). Los medios de comunicación ante los movimientos migratorios. Treball fi de máster. Máster Universitario en Diversidad Cultural. Universidad de Granada. (director: Dr. Sebastián Sánchez Fernández). Recuperat de : https://digibug.ugr.es/bitstream/handle/10481/50402/MDC17-%20ANTONIA%20AGUILERA%20MADRID.pdf?sequence=1&isAllowed=y
• Tajfel, H.(1981). Grupos humanos y categorías sociales. Barcelona: Herder. A Pujal, M. (2016). La identitat (el self). Ibáñez Gracia, T. Fonaments psicosocials del comportament humà.. Barcelona. Fundació Universitat Oberta de Catalunya.
• Martín, I. (2019, 30 de setembre). La vida visible de las palabras: un análisis del concepto “mena” y su uso en las redes. Elsaltodiario.com. Recuperat de: https://www.elsaltodiario.com/comunicacion/Analisis-palabra-mena-racismo
• Molina, L. (2018). Construyendo el perfil de los menores infractores. La realidad que muestran los medios de comunicación. Treball fi de Grau. Facultat de filosofía i lletres. Universitat de les Illes Balears. (Tutor: Héctor Gil Rodríguez). Recuperat de: https://dspace.uib.es/xmlui/bitstream/handle/11201/150421/Molina_Rotger_Lourdes.pdf?sequence=1&isAllowed=y
• Thompson, I. (2006). Tipos de medios de comunicación. A Aguilera, A. (2016). Los medios de comunicación ante los movimientos migratorios. Treball fi de máster. Máster Universitario en Diversidad Cultural. Universidad de Granada. (director: Dr. Sebastián Sánchez Fernández). Recuperat de : https://digibug.ugr.es/bitstream/handle/10481/50402/MDC17-%20ANTONIA%20AGUILERA%20MADRID.pdf?sequence=1&isAllowed=y
• Solé, J. (2018). Les principals problemàtiques de l’educació social. Els malestars contemporanis entorn de la identitat i la diversitat cultural. A J.Solé (Coord.), Antropologia Pedagògica. Barcelona: Fundació Universitat Oberta de Cataluny, 2ª Edició.
• Ter Wal, J., d‟Haenens, L., & Koeman, J. (2005). (Re) presentation of ethnicity in EU and Dutch domestic news: a quantitative analysis. Media, Culture & Society, 27(6), 937-950. A Aguilera, A. (2016). Los medios de comunicación ante los movimientos migratorios. Treball fi de máster. Máster Universitario en Diversidad Cultural. Universidad de Granada. (director: Dr. Sebastián Sánchez Fernández). Recuperat de : https://digibug.ugr.es/bitstream/handle/10481/50402/MDC17-%20ANTONIA%20AGUILERA%20MADRID.pdf?sequence=1&isAllowed=y