Instagram a l’escola? De la dicotomia al vot, del t’estimo al like

Introducció

Avanço, aquest és un text llarg, que pot resultar pesat, especialment si no comparteixes el que s’exposa. Demano anticipadament, ja que no és imprescindible per a viure, de no llegir-lo si no es farà amb una mica de cura. En qualsevol cas, la lectura en diagonal no compta com a lectura, a més de ser una falta de respecte per a l’autor i, sobretot, per a una mateixa.

L’altre dia vaig rebre la convocatòria del Consell Escolar on apareixia un punt que mereixia una reflexió calmada, i en solitud, per tal d’extreure’n una conclusió prou consistent o, com a mínim, provar-ho. Així que aquí estic, a les dues de la matinada, donant voltes a un paper.

Dicotomia

El primer que planteja aquesta qüestió és una dicotomia entre el sí o el no? L’impuls, la pulsió, la immediatesa tan actual, present i exigida en el món on vivim, sempre ens planteja una ràpida resposta, blanc o negre, guerra o pau, Espanyol o Català, tot i saber que la majoria dels plantejaments d’aquest tipus són, com a mínim, ingenus, si no perniciosos.

Ivan Illich, ens parlava magistralment del “currículum ocult” (Illich, 1974) de les escoles, fet tant innegable com difícil d’evitar. Argumentava que a l’escola hi ha una sèrie de lliçons no intencionals i tampoc explícites que conformen tota una sèrie d’aprenentatges relacionats amb les estructures de poder i socials que configuren un subjecte poc reflexiu o, com a mínim, poc disposat a qüestionar el que li és donat/imposat.

Sense cercar la radicalitat del terme (currículum ocult), la veritat és que aquest escau com anell al dit i és senzillament conjugable amb el tema que ha motivat aquest text, relació que podem observar amb unes breus i senzilles qüestions?

• Què aprèn/experimenta/sent un infant a l’escola quan és segregat del grup per fer una foto que es publicarà a la xarxa i els seus pares/mares no han permès que surti?
• Entén l’impacte del sí/no de l’autorització? El motiu? El perquè?
• És necessària aquesta publicació a nivell educatiu o pedagògic per plantejar una elecció binària que té intrínseca la capacitat de no satisfer a ningú? 
• Per què, si és simplement una fotografia, cal un consentiment explícit i l’aval legal dels tutors? O un referèndum?
• Es demana un consentiment firmat (o un contracte d’acceptació de llicència) perquè el meu fill aprengui història? Per menjar poma?
• Per què el consentiment de cessió d’imatge, drets digitals o una acceptació de llicència  és 100 vegades més extens que el que emprem per a una excursió i, per descomptat, 100 vegades més difícil de complir/comprendre? 

En referència a aquest últim punt, sembla evident la diferència educativa entre una excursió i una foto publicada a internet o l’ús d’una app, com també els riscos que assumim en autoritzar (o no) la sortida dels nostres infants, per contra… Tenim clar què suposa la publicació de les imatges dels nostres fills/es a les xarxes mitjançant certes plataformes o l’ús d’aquestes? Segurament, no.

Crec que, a poc sinceres que siguem, totes tenim prou clares les respostes, així i tot, de segur que el més ràpid que ens ve al cap és “l’ús de certes aplicacions facilita la vida”, la facilita? La pregunta no és prou clara i ben segur que porta a confusió. Les TIC, i per extensió les aplicacions tipus XXSS, aporten velocitat, comoditat i agilitat. Són senzilles d’ús, pots fer pràcticament qualsevol cosa únicament amb el dit polza de la teva mà i els ulls, la publicació és instantània, summament senzilla i àgil. Però això facilita la vida? Segur?

Vertigen

Ara bé, ràpida, còmoda, senzilla i immediatesa, són adjectius que quasi gairebé mai lliguen amb l’aprenentatge o l’adquisició de coneixements, competències, amb allò que anomenem quan ens referim al desenvolupament integral dels infants.

Recordo temps pretèrits quan estava a l’escola i la mestra em deia “Oriol, has de pensar molt bé el que vols dir”, “Oriol, tranquil, poc a poc aprendràs a llegir bé”, “Oriol primer has d’aprendre a caminar abans de córrer”… Són sentències simples, però també podria recórrer a Piaget i com va demostrar que el procés de desenvolupament (físic i cognitiu) intervé en les capacitats d’aprenentatge i la consolidació de coneixement i, per tant, ens marca unes directrius que conviden a l’espera, la pausa i la planificació.

Ràpida, còmoda, senzilla i immediata és una pizza, una hamburguesa del McDonald’s, un entrepà de xoriço, però coincidirem a afirmar que no són el que ens ve al cap quan parlem d’alimentació saludable. En aquesta línia, la comprensió lectora, la capacitat d’escriure de manera ordenada i argumentada, aprendre àlgebra o comprendre la revolució industrial semblen maneres contraposades al model fast food, el nivell d’elaboració (i, per extensió, de  temps invertit), sens dubte, té un paper rellevant en el resultat.

Per tant, si l’argument per instaurar Instagram és la comoditat, la rapidesa i la facilitat, podem determinar que són valors que configuren un ensenyament implícit que contradiu clarament el mètode pedagògic, l’acte d’educar i, sobretot, l’experiència de l’aprenentatge. Ràpid, senzill, còmoda i immediat ho podem reduir a curt, i curt és sinònim d’escàs, d’insuficient, de poc satisfactori.

També se m’ha acudit, sense ànim de caure en el tan eficient i fomentat (per aquest tipus de plataformes) terme de sensacionalisme, fer una cerca sobre el terme Instagram (una de les filials de Meta) a internet. Denúncies, condemnes, estudis, articles, entre d’altres, que fan posar les mans al cap, ara bé, algú pot argumentar que això és degut al fenomen “cambra d’eco” (Sunstein, 2007) i, per tant, no utilitzaré el que tothom ja sap i que tothom fa temps que ignora.

Però del que sí que cal parlar és del model de negoci d’aquest tipus de plataformes que res tenen a veure amb l’àmbit educatiu, però que tanta patxoca fan en les webs de les escoles. Principalment, les XXSS viuen de l’atenció i de les dades que recullen a través d’aquesta permanència, pràcticament involuntària/irracional, que fomenten i assoleixen, especialment entre els mal anomenats “nadius digitals”. Del temps que hi dediquem ha sorgit tot un mercat, identificat com economia de l’atenció, que especula amb el valor creat per la captació i la direcció interessada de l’atenció dels consumidors a entorns digitals determinats, altament caracteritzats per la sobrecàrrega de continguts, notificacions, estímuls, etc. Mercat on el consumidor, paradoxalment, és convertit en producte i on la psicologia conductual planeja lliurement, impunement, il·limitadament i, sobretot, sense ètica.

Consumidor, nen consumidor, nena consumidora, infant consumidor, menor consumidor, pots provar totes les combinacions que vulguis, cap et sonarà bé, n’estic segur.

De la  liquid society a la like(it) society?

Aquest és un fet objectiu, fora de debat, reconegut per les mateixes plataformes, així i tot, en 9 de cada 10 dispositius hi ha alguna app d’aquest tipus instal·lada, i tot per què? Doncs principalment per la necessitat d’exposar-nos en la cerca d’un Like i majoritàriament a una “audiència imaginària” (Arandt, 2009) per la que no faríem res i que res faria per nosaltres.

L’estímul del petó, de l’abraçada, de la paraula bonica o el copet a l’esquena són imprescindibles per conformar una identitat amb una mínima d’autoestima. L’aprovació, el reforç positiu són, a més de gratificants, punts de referència per orientar-nos en una realitat en la qual l’altre és el mirall que ens permet situar-nos, ser, esdevenir. Qui seríem sense els ulls dels altres? Pot ser ningú o algú a mitges? Però, on paren els nostres en temps digitals? Cap a on mirem?

D’altra banda, més enllà d’abaixar els caps a la cerca de likes, són aquests suficients? Són realment estimulants? I, si ho són, què som? En què ens convertim? La principal diferència entre un Like i una abraçada, un petó, una paraula de suport o aprovació, és tan evident que fa mal no pensar-hi més sovint. La diferència radica en el fet que el primer ens el fa qualsevol, sense filtres, sense identificar-se, sense saber a què fa olor, el segon, en canvi, ens el fa qui desitgem. Estem tan perduts que hem suplantat la qualitat per la quantitat i, això, té alguna cosa a veure amb l’educació… La bona quantitat normalment ens condueix a la qualitat, a més intents més probable que fem alguna cosa millor, i això succeeix bàsicament per l’objectiu: evolucionar, però, l’objectiu mai pot ser més per més, perquè això no ens condueix a l’evolució, sinó a caure en el perillós forat negre del desig vuit, la gola, un desig que desitja més, sense saber per què desitja i fins quan, o el que és el mateix, in aeternum.

Discriminació

Mai em deixarà de sorprendre la capacitat quasi innata, de l’ésser humà, de generar contínuament noves formes d’exclusió. L’altre dia la MX em va explicar que ara a l’escola hi ha banys mixtos. Vàrem concloure, la MX, la MA i jo, que aquesta modificació era sota paràmetres d’igualtat, per allò del gènere que tant està de moda. Mentrestant, i paral·lelament, l’escola es planteja la implantació d’una XXSS com mitjà de visualització, que no comunicació, del que fan, amb la intenció de rebre un suposat feedback que en el millor dels casos no passarà d’un Like, amb l’ideal de fomentar la participació de les famílies amb l’escola. Dos apunts sobre aquest últim paràgraf.  

El primer, les plataformes digitals que requereixen d’”agreements” eternes, o autoritzacions, segreguen entre qui les accepta i qui no, o pitjor encara, coaccionen davant la falta d’alternatives. Les plataformes digitals segreguen per perfils socioeconòmics, si pagues tens millors serveis, absència de publicitat explícita o millors opcions o templates, per tant, l’accés i ús és diferenciat, potenciar aquests models, sens dubte, juga en contra dels preceptes fundadors de l’escola pública, a més de privatitzar-ne espais (en el sentit ampli).  Si no anem amb cura el temps ens tornarà a donar una bufetada i ens tornarà a col·locar en la necessitat de reflexionar del perquè de les nostres accions, serem, llavors, tots partícips de l’exclusió un altre cop (com en el cas del masclisme, racisme, etc.)?. 

El segon, fomentar la participació a través d’aplicacions que l’únic que ens requereixen són 80 caràcters (l’extensió mitjana de comentaris a Instagram està entre 40 i 80 caràcters) o un Like? Participació és un verb que indissociablement ens parla de moviment, el moviment ens parla d’esforç i l’esforç de compromís, estem segures que tot aquest recorregut es pot reduir en pocs caràcters o un click? Potser és que estem promocionant una involució a la fase Preoperacional (Piaget, 1936 a Mariscal et al, 2009)

El vot

Instagram, sí o no? La veritat és que és molt difícil d’encertar la resposta, saber quina és realment la correcta tot i l’extensa reflexió, perquè segurament el temps, i només el temps, ens ho dirà. Ara bé, encertar o no, no té cap relació amb la pregunta que ens interpel·la, en la majoria de casos serà únicament una qüestió de gust (m’agrada o no m’agrada, jo l’utilitzo o no l’utilitzo). La resposta, doncs, és senzilla. Davant la incertesa i considerant el que ens hi juguem, la prudència sempre és la millor opció. Per tant, votar sí o no sense reflexió és mentir. Algú pot argumentar que la meva reflexió planteja un únic punt de vista, ara bé, estarem d’acord que Meta, Google, entre d’altres, amb infinits mitjans (professionals, econòmics, poder, etc.) defensen l’altre.  

No vull Instagram a prop de la meva filla, no mentre la MX no disposi de la llibertat reflexiva (Canimas, 2020, p.5) suficient per escollir en quin model de societat es vol inserir, si en la del breu, superflu i efímer like o la del complex, estimulant i incert t’estimo. Potser aquesta seria la pregunta que ens hauríem de fer.

A la que ha arribat fins aquí, gràcies, gràcies de tot cor per invertir un temps preuat en un senzill escrit que no conté cap imatge, ni scroll infinit, ni banner… Ara que ja has acabat, mira el teu Smartphone i digue’m… Quantes notificacions tens pendents?

Autor: Oriol Santos Fuertes

 

Imatge: https://pixabay.com/es//?utm_source=link-attribution&utm_medium=referral&utm_campaign=image&utm_content=5190962″

 

Referències

• Arendt, H. [Hannah]. (2009). La condición humana. Paidós.
• Bauman, Z. [Zygmunt] (2000). Modernidad líquida. Fondo de Cultura Económica.
• Canimas, [Joan]. (2020). Llibertat. [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
• Desmurget, M. [Michel]. (2018). La fábrica de los cretinos digitales: Los peligros de las pantallas para nuestros hijos. Editorial Paidós.
• Illich, I. [Ivan] (1974). La sociedad sin escuelas. En: La sociedad desescolarizada. p. 17-30. Barcelona: Barral Editores, SA.
• Mariscal, [Sonia], Giménez-Dasí [Marta], Carriedo, [Nuria] y Corral [Antonio]. (2009). El desarrollo psicológico a lo largo de la vida. Dialnet. https://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=398426
• Pariser, E. [Eli]. (s. f.). Cuidado con la “burbuja de filtros” en la red [Vídeo]. TED Talks. https://www.ted.com/talks/eli_pariser_beware_online_filter_bubbles/transcript?language=es
• Piaget, J. [Jean]. (1936). El nacimiento de la inteligencia en el niño. Barcelona. Editorial Crítica. A Mariscal, [Sonia], Giménez-Dasí [Marta], Carriedo, [Nuria] y Corral [Antonio]. (2009). El desarrollo psicológico a lo largo de la vida. Dialnet. https://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=398426
• Sunstein, C. (2007). Republic.com 2.0 – Harvard Law School. Harvard Law School. https://hls.harvard.edu/bibliography/republic-com-2-0/