L’individu, la vulnerabilitat i violència

Durant dècades, a occident, l’home ha sigut conformat com a individu, com un ens independent capaç de subsistir únicament a través dels seus mitjans i completament responsable de les seves carències. Aquesta idea ha esdevingut naturalitzada, sota preceptes hobbesianas (“ (…) un individuo desea lo que tiene el otro (…)”. Butler, 2021:36), ficcions, i teories que han construït i construeixen l’ideal de l’individu autònom/autosuficient, completament independent, un individu que neix adult i capaç, aïllat de qualsevol referència de vinculació com, per exemple, els seus primers anys de vida, on la cura d’un tercer el possibilita (“(…) nunca ha sido mantenido (…) por los demás, ni ha sido llevado en otro cuerpo para nacer”. Butler, 2021:43). Un home enaltit i configurat sota un discurs que avala determinades polítiques, lleis i dogmes que precepten el que està bé i malament.

La fantasia del “Robinson Crusoe” (Butler, 2021:37), home, adult, blanc, capaç de viure en completa harmonia i autoabastiment fins que apareixen en la seva vida “les altres”, i amb elles els conflictes, és una clara al·legoria que permet exemplificar i comprendre des de quina perspectiva (desconfiança, egoisme, individualisme, control, etc.) s’ha construït l’individu, la societat, el contracte social, l’estat, el món occidental, l’economia i la seva globalització. D’aquesta manera, per exemple, l’home s’ha configurat com un ésser no depenent i la dona no ha estat ni tan sols representada. És, en conseqüència, ningú? I si no ho és, si no és individu, pot ser subjecte? És, per tant, un ésser mereixedor de drets, dels mateixos drets? I els negres? I les negres? I totes aquelles que no són Robinson Crusoe?

“El cuerpo es algo que se entrega a los otros para persistir” (Butler, 2021:54).

La vida és facilitada, sorgeix d’una vida preexistent (la mare, l’àvia, etc.). La vida la podem definir com l’estat, la fase, l’espai en el qual algú interacciona i experimenta (es mou, percep el moviment) cercant una resposta, un reflex, una consciència, i perquè això succeeixi cal un mínim de dos (coses, persones, animals, etc.). Per tant, sembla difícil, especialment per a la vida humana, existir (zoe i bios), aïllat, en solitud.

“Nadie nace como individuo” (Butler, 2021:46), ningú subsisteix sol, en tot cas ens conformen individualment amb el temps i subjectes a les coaccions imposades, però, en realitat, totes som depenents, d’altres persones i del medi, i comprendre això és evidenciar el vincle que, inevitablement, ens constitueix i ens possibilita, ens interconnecta i ens fa interdependents com a mitjà per a viure.

“(…) la vulnerabilidad no debe considerarse un estado subjetivo, sinó un aspecto de nuestras compartidas vidas interdependientes.” (Butler, 2021:51).

Acceptar la dependència, la interdependència, suposa reinterpretar (ampliar/compartir) la nostra vulnerabilitat, per què ens situa davant la tessitura, la reflexió, de què si no som éssers individuals, tampoc ho són els nostres mals, i si les nostres fragilitats no són únicament pròpies quan violentem algú, no ho estem fent amb nosaltres mateixos? I quan ens violenten, no ho estan fent amb totes?1

I això, ens situa en l’acceptació d’una idea d’igualtat que consisteix en el reconeixement de necessitats, de carències, drets i desitjos mutus i que trenca la possibilitat d’exercir la dependència violenta. Una dependència basada en un nou colonialisme, on sota l’aparent llibertat electiva, se subjuga un poble a través de la seva precarietat (limitats en l’accés a la subsistència) i on les “turistes” financen amb la seva caritat les vides dels ”colonitzats” sota el pretext de la seva incapacitat o l’aval de la seva superioritat, quan en realitat “(…) el colonizador depende del colonizado” (Butler, 2021:52) i que, a més, paradoxalment, les “sugar mommies”, són a la vegada víctimes de les mateixes violències en altres contextos.

Representar-nos com a individus desconnectats i autosuficients legitima la violència contra els altres, els diferents, o “des-iguals”, en la lluita pels recursos, en la configuració jeràrquica, en la desconfiança o, pitjor encara, en la indiferència. L’altre “no forma parte de mi región del yo” (Butler, 2021:58) i, per tant, es justifica l’aplicació de la violència en nom de la “protecció”, de l’autodefensa. I aquestes excepcions a les regles de no violència (suport, col·laboració, vinculació, reconeixement) acaben per associar-se amb els trets diferencials i determinant la posició de “l’altre”, si estàs al meu costat, a sota o enfront.

Això ens porta, inexorablement, a què certes lleis i preceptes com no mataràs, no humiliaràs, no abusaràs, només siguin aplicables als que identifiquem com a iguals, al nostre grup, en el nostre estat, en la nostra “societat”, “(…) a aquellas vidas que son dignas de duelo (…)” (Butler, 2012:63), diferenciant entre vides que mereixen ser plorades i que no, com si res estigués vinculat, com si les altres vides no importessin, sense ser conscients que aquest fet ens situa davant un estat bèl·lic constant.

“(…) debemos estar alerta ante quienes sostienen que la violencia es necesaria para contener y controlar la violencia (…)” (Butler, 2012:67).

Em construeixo a partir del reflex dels teus ulls, sense ells no seria, perquè senzillament no estaria, ets en veure’m que jo soc, soc en veure’t que tu ets, però tu i jo som moltes més possibles, quasi infinites, quan succeeix que hi ha més ulls que ens somriuen i més ulls a qui somriure.

**1.Tal com exposa Butler: “(…) uno es vulnerable a la estructura social de la que depende así que, si la estructura fracasa uno queda expuesto a una situación precaria. (…) no hablamos de mi vulnerabilidad o de la tuya, sino de un aspecto de la relación que nos vincula (…)” (Butler, 2021:51)

Imatge: Anemone123

Bibliografia

• Butler, J. (2021). La no violencia, la capacidad de ser digno de duelo y la crítica del individualismo. En La fuerza de la no violencia. La ética en lo político (pp. 32–69). Barcelona: Paidós Básica.
• Galtung, J. (2003). Violencia cultural (Vol. 14). Bizkaia: Gernika Gogoratuz. Recuperat de: https://www.campus.uoc.edu/biblioteca/prestatgeries/articles/protegits/02529/71658.pdf
• Pastor, M. (2012). Introducció conceptual al fenomen de la violència I. A Amadó, N., Feixa, C., Hernández, I., Linares, G., Pastor, M., i Pié, A. (2012), Violències, prevencions i acció socioeducativa. Barcelona: Editorial FUOC.
• Pastor, M. (2012). Introducció conceptual a la violència II. A Amadó, N., Feixa, C., Hernández, I., Linares, G., Pastor, M., i Pié, A. (2012), Violències, prevencions i acció socioeducativa. Barcelona: Editorial FUOC.
• Pié, A., i Blanch, J. S. (2018). Hacer posible la vida. En Políticas del Sufrimiento y la vulnerabilidad (Primera edició ed., pp. 7–19). Icaria.
• Pié, A., i Blanch, J. S. (2018). Abrir sufrimientos para habitar otra vida. En Políticas del Sufrimiento y la vulnerabilidad (Primera edició ed., pp. 19–38). Icaria.
• Seidl, U. (Dir.). (2012). Paradies: Liebe (Paraíso: Amor). [Película; Video online]. Coproducció Austria-Alemania-Francia: Société Parisienne de Production, Tatfilm. Filmin.
• Tirado, S. (2009). Contracte, sobirania i poder: una aproximació al pensament polític. Introducció a les ciències socials. Barcelona: FUOC.
• Tortosa, J. M., & La Parra, D. (2003). Violencia estructural una ilustración del concepto. Violencia y sociedad, 131, pp. 57–72. Recuperat de: https://www.ugr.es/~fentrena/Violen.pdf.
• Zizek, S. (2009). Violència. Barcelona: Biblioteca Universal Empúries. A Pastor, M. (2012). Introducció conceptual a la violència II. A Amadó, N., Feixa, C., Hernández, I., Linares, G., Pastor, M., i Pié, A. (2012), Violències, prevencions i acció socioeducativa. Barcelona: Editorial FUOC.