Ètica, síndrome de Diògenes i el senyor Lluís

PerOriol Santos Fuertes
Públic

Ètica, síndrome de Diògenes i el senyor Lluís

Ètica aplicada a l’educació social

Resolució d’una situació que planteja problemes ètics. Anàlisi de situacions.

Marta Alcaraz Costa, Judit Becerra Salvador, Oriol Santos Fuertes, Raül Solé Aira
Professora: Clara Ferrer Muñoz

 

 

 

Índex

Introducció

Contextualització del cas

Fase 1

    • Delimitació de les problemàtiques ètiques
    • Identificació dels drets/deures que poden entrar en joc/contraposició
    • Preguntes que planteja el cas
    • Descripció de les possibles accions coercitives a explorar
    • Acció coercitiva protectora de primer nivell
    • Acció coercitiva protectora de segon nivell
    • Acció coercitiva protectora de tercer nivell

Fase 2

    • Anàlisi del cas
    • Qüestions ètiques
    • Moral de mínims (mm) i moral de màxims (MM)
    • Prima facie
    • Llibertat
    • Principi d’autonomia
    • Voluntats i consentiment
    • Intimitat
    • Confidencialitat
    • Traspàs de dades i treball en equip interdisciplinari o xarxa
    • Danys i riscos
    • Aspectes jurídics
    • Qüestions psicosocials, educatives, sanitàries, econòmiques
    • Psicosocioeducatiu i sociosanitari
    • Econòmics
    • Estudis, protocols, assessorament d’experts, etc. 

Fase 3

    • Discussió i orientacions preliminars per a la resolució
    • Proposta de possible acció coercitiva protectora de primer nivell a explorar
    • Proposta de possible acció coercitiva protectora de segon nivell a explorar
    • Proposta de possible acció coercitiva protectora de tercer nivell a explora
    • Accions coercitives protectores transversal
    • Arbre de decisions
    • Quadre de pros i contre 

Fase 4

    • Com comuniquem el que hem decidit
    • Com ho implemente
    • Quin tipus de seguiment farem 

Conclusions

Introducció

A través del present informe, l’equip d’educadors/es socials redactor, procedim a analitzar el cas que s’exposa a continuació, des del vessant de l’ètica aplicada i com a professionals de l’educació social. Tenint en compte que, per tal de trobar les diferents propostes d’actuació que es poden derivar de l’estudi del cas i identificar els diferents dilemes ètics que poden plantejar i fins i tot entrar en contradicció, l’estudi serà abordat vers l’anàlisi dels aspectes socioeducatius, sociosanitaris, jurídics i ètics, deixant altres perspectives o plantejaments per a altres especialitats més capacitades en les seves àrees d’expertesa.

Aquest document s’ha estructurat seguint les indicacions de Joan Canimas Brugué (professor col·laborador de la UOC) i Clara Ferrer Muñoz (col·labora docent de la UOC).

Contextualització del cas

El cas escollit correspon a la situació del Sr. Lluís, un home de 85 anys, que viu sol en un pis de la seva propietat a Barcelona. Els serveis socials fa temps que li fan un seguiment i li han aconsellat moltes vegades que estaria millor en una residència, però ell s’hi nega radicalment. El problema és que té la síndrome de Diògenes. El seu aïllament social és cada vegada més accentuat, gairebé no surt de casa, desatén completament la seva higiene i acumula grans quantitats d’andròmines a casa seva, provocant que visqui en una situació insalubre. Fa un mes que no deixa entrar a casa seva a la treballadora social, amb qui manté molt bona relació. Com que el Sr. Lluís sol sortir de casa cap al tard, de tant en tant la treballadora social l’espera al carrer i així poden parlar veient-se. Darrerament, els veïns s’han queixat d’aquest senyor i pressionen als serveis socials perquè l’ingressin en una residència. Els professionals dels Serveis Socials es plantegen la possibilitat de demanar una ordre judicial per entrar al pis amb la policia i amb el servei de neteja municipal per netejar el pis, perquè ja han provat totes les formes amables per tal que el Sr. Lluís entengui la situació. També es plantegen la possibilitat d’iniciar un procediment per a la provisió de mesures judicials de suport i un ingrés involuntari en una residència de gent gran.

Fase 1

Delimitació de les problemàtiques ètiques

En el cas del senyor Lluís (en endavant SL), es poden identificar un conjunt de dilemes ètics, originats pel conflicte entre diversos drets fonamentals, corresponents al dret a la llibertat i el dret a la intimitat de la persona atesa. Segons Canimas (2020b) “els problemes ètics solen manifestar-se mitjançant conflictes entre valors, principis o drets (…) quan en una situació, atendre un principi moral (…) ens porta a vulnerar altres principis morals” (p. 22). Per això, podem identificar un conjunt de problemàtiques ètiques:

    1. El dret a la salut, la integritat física, psicològica, moral i, fins i tot, la vida del SL, aspecte que entra en conflicte amb el dret a la intimitat.
    2. Preservar la intimitat i privacitat del senyor Lluís, limitar-la o trencar-la per afavorir el benestar integral i la seguretat de terceres persones (professionals o veïns/es).
    3. El dret a la llibertat i, per tant, a l’autonomia del SL, aspecte que entra en conflicte amb el dret de protegir i mantenir la salut i la integritat física, psicològica, moral i la vida dels veïns/es. La síndrome de Diògenes pot suposar una sèrie de riscos i danys per les altres persones que resideixen en la comunitat del SL.
    4. Els/les professionals o institució responsables del SL poden sentir un gran malestar, produir-ne a tercers o incórrer en un delicte produït pel dilema d’escollir entre el dret d’autonomia/intimitat i “l’obligació” de preservar-ne la vida o protegir a terceres persones i professionals.
    5. Limitar el dret a la intimitat i a la llibertat per protegir la seguretat jurídica dels i les professionals que atenen el SL.
    6. L’impacte (bio-psicosocial) que pot produir (riscos o danys) l’absència d’una intervenció en terceres persones, en aquest cas principalment veïns/es, donat el deteriorament progressiu de l’estat del SL.
    7. Respectar el dret a la intimitat i llibertat d’acció i reflexiva (la seva voluntat). El creixent aïllament social entra en conflicte amb la necessitat inherent de l’ésser humà a relacionar-se i socialitzar.

Identificació dels drets/deures que poden entrar en joc/contraposició

    • Dret a la intimitat vs. protecció de la integritat física, psicològica, moral i de vida del SL.
    • Dret a la intimitat vs. protecció de la salut i la integritat física de terceres persones.
    • Dret a la llibertat/autonomia del SL vs. protecció béns bàsics.
    • Responsabilitat jurídica i professionals de protegir el benestar i la vida digna del SL, així com les seves voluntats (l’interès superior d’aquesta).
    • “Protegir la integritat física, mental, moral i social” (Canimas, 2016, p. 85) vs. responsabilitat jurídica i professionals de “protegir la integritat física, mental, moral i social de terceres persones” (Canimas, 2016, p. 85).

Preguntes que planteja el cas

    1. Estaria èticament justificat limitar el dret a la intimitat del SL, per tal de protegir la seva integritat física, psicològica, moral i, en essència, la seva vida?
    2. Estaria èticament justificat limitar la intimitat del SL, per protegir la salut i la integritat física de terceres persones, en aquest cas els seus veïns/es i els i les professionals?
    3. Estaria èticament justificat limitar la llibertat del SL, i alhora la seva autonomia, per protegir la salut i la integritat física dels seus veïns/es?
    4. Pot tenir aquesta situació un impacte en els drets/benestars de terceres (professionals/institució, altres pacients o familiars)? En cas afirmatiu, com protegir-los.
    5. Està, o no, el SL capacitat cognitivament (llibertat reflexiva) per comprendre els riscos derivats de la seva decisió? Coneix i comprèn els riscos i perills?
    6. Els professionals es poden negar (èticament) a seguir la voluntat del SL o els protocols/intervencions establerts per tercers professionals o institucions?
    7. Estaria èticament justificat limitar la llibertat (voluntat/consentiment) del SL, no respectar la seva voluntat d’aïllar-se, per protegir/garantir/recuperar la seva llibertat social?

Descripció de les possibles accions coercitives a explorar

Acció coercitiva protectora de primer nivell

Per protegir els béns bàsics del SL, especialment els “psicocorporals” (Canimas, 2023, p. 7) ens podem veure en l’obligació (moral i jurídica) d’aplicar aquest tipus d’acció coercitiva protectora. Aquesta afecta la persona a qui estem atenent, podent limitar el seu dret a la intimitat, a l’hora d’entrar al seu pis i netejar-lo, així com el dret a la llibertat reflexiva, en no considerar la seva voluntat o no disposar del seu consentiment per fer-ho i la llibertat d’acció, en limitar “(…) la possibilitat de fer allò que es vol fer sense que ningú ni res ho impedeixi” (Canimas, 2020, p. 6).

Per tal que aquesta acció coercitiva protectora de primer nivell (ACP-1) estigui èticament justificada, cal que compleixi les següents condicions:

    1. Tracta de protegir béns bàsics.
    2. “És necessària, eficaç i eficient per protegir béns bàsics de la (…) persona/es, és proporcionada i (…)” (Canimas, 2023, p. 36) s’aplicarà respectuosament.
    3. La persona no pot “donar un consentiment lliure” (Canimas, 2023, p. 36).
    4. “Se sap, o pot presumir-se raonablement, que la persona (…) donaria el seu consentiment lliure (…), si disposés de les condicions (…)” (Canimas, 2023, p. 36).
    5. “(…) provocarà un malestar moral raonable en els qui la decideixen o exerceixen” (Canimas, 2023, p. 36).

La perversió d’aquesta acció coercitiva és el paternalisme.

Acció coercitiva protectora de segon nivell

Per protegir aquells béns bàsics o superiors dels professionals/institucions, o “persones que tenen deures professionals, legals i de cura cap a la persona o persones a les quals s’aplica l’acció coercitiva i que no és possible considerar que formen part raonable de les seves responsabilitats” (Canimas, 2023, p. 46), que treballen amb o per la persona afectada per la síndrome de Diògenes. Davant de la seva negativa reiterada, ens podem veure en l’obligació d’aplicar una acció coercitiva protectora de segon nivell.

Es limita el dret a la llibertat d’acció o a la llibertat reflexiva del SL (no respectar la seva voluntat o contradir el seu consentiment) i una vulneració del seu dret a la intimitat (o extimitat). D’aquesta manera, a més de protegir a la persona, estem actuant per protegir-nos (com a professionals) davant un succés de risc o perill (per exemple, davant d’un abandonament amb conseqüències jurídiques) que pot sobrepassar les nostres responsabilitats. Això pot suposar un malestar superior al raonable, fruit d’un sentiment desmesurat que interpel·la a la nostra responsabilitat o en un perjudici legal per inacció davant d’una situació que ens sobrepassa o ens incapacita.

L’acció coercitiva protectora de segon nivell (ACP-2) estaria èticament justificada, en cas que compleixi les següents condicions:

    1. “(…) és necessària, eficaç i eficient per protegir béns bàsics o superiors als bàsics de persones que tenen deures professionals o legals de cura cap a la persona (…) a les quals s’aplica l’acció (…) i no és possible considerar que l’afectació d’aquests béns forma part raonable de les seves responsabilitats” (Canimas, 2023, p. 46).
    2. “És proporcionada i (…) s’aplicarà de la manera més respectuosa possible” (Canimas, 2023, p. 19).
    3. L’acció “(…) no vulnera drets d’altres persones, tret que aquestes consentin, de manera lliure i raonable, aquesta limitació (…)” (Canimas, 2023, p. 46).
    4. “(…) provocarà un malestar moral raonable en qui la decideixen o exerceixen (…)” (Canimas, 2023, p. 46).

Les perversions són les accions defensives i retributives. 

Acció coercitiva protectora de tercer nivell

Per tal de protegir i mantenir els drets bàsics, així com el benestar de terceres persones (els veïns de la comunitat), ens podem veure en l’obligació de dur a terme una acció coercitiva protectora de tercer nivell.

Es limita el dret a la intimitat (entrar al pis a netejar-lo), així com el dret a la llibertat reflexiva i la llibertat d’acció (no tenir en compte el consentiment ni les voluntats de la persona afectada) del SL, per tal de protegir els béns bàsics de terceres persones que no tenen deures professionals ni legals o de cura envers el SL.

Les condicions que ha de complir una acció coercitiva protectora de tercer nivell (ACP-3) són:

    1. “(…) és necessària, eficaç i eficient per protegir béns bàsics o superiors als bàsics d’altres persones (…) als quals aquells als qui s’aplica (…) l’acció coercitiva hagin lesionat o lesionaran de manera injusta (…)” (Canimas, 2023, p. 46) i aquestes persones no consentin, lliurament i raonablement aquests danys, riscos o molèsties.
    2. “És proporcionada i (…) s’aplicarà de la manera més respectuosa possible” (Canimas, 2023, p. 19).
    3. “(…) no vulnera drets d’altres persones, tret que aquestes consentin, de manera lliure i raonable, aquesta limitació (…)” (Canimas, 2023, p. 46).
    4. “(…) provocarà un malestar moral raonable en qui la decideixen o exerceixen (…)” (Canimas, 2023, p. 46).

Les perversions són les accions retributives o d’exemplaritat.

Fase 2

Anàlisi del cas

Qüestions ètiques

Moral de mínims (mm) i moral de màxims (MM)

El cas del SL es pot analitzar des de la perspectiva de la moral de mínims i la moral de màxims, permetent la comprensió dels dilemes ètics amb més profunditat.

La moral de mínims (mm), segons Martí (2022) és entesa com “un nucli dur de moralitat que (…) estableix uns mínims de justícia en una societat (…) la moral de mínims expressa consensos molt estables i profunds sobre el que és correcte/incorrecte, just/injust” (p.1). Aquesta moral inclou aspectes com:

    • La salut i la integritat física, en què el SL viu en condicions insalubres que posen en perill el seu benestar físic, psicològic, moral i vital. En aquest cas, els professionals dels Serveis Socials presenten la responsabilitat de garantir que els ciutadans visquin en condicions segures.
    • El benestar i els drets humans. Els veïns/es del SL disposen del dret a viure en un entorn segur i, vivint en la mateixa comunitat que el SL, les condicions en les quals viuen podrien afectar la salubritat de l’edifici, així com el benestar físic, psicològic, moral i vital de terceres persones (veïns/es).

La moral de màxims (MM) “són valors, conductes i hàbits que venen donats per la societat i la cultura, i que identifiquen a col·lectius o grups socials” (Martí, 2022, p. 1). Aquesta moral inclous aspectes com:

  • L’autonomia i la dignitat, en què el SL pretén mantenir la seva llibertat d’acció (autonomia) i es nega a ingressar en una residència. Aquesta decisió està en consonància amb els seus valors, desitjos i voluntats.

Prima facie

Com a professionals de l’acció socioeducativa, la nostra tasca és poder garantir una bona qualitat de vida, promoure la participació activa de les persones, així com assegurar el seu accés a determinats béns i possibilitar l’exercici de drets, especialment de persones en situació de vulnerabilitat o risc d’exclusió.

Tal com esmenta Canimas (2020b), les problemàtiques ètiques sorgeixen a partir d’un conflicte entre “valors, principis o drets” (p. 22). Cal destacar que no hi ha drets absoluts i, per tant, en aquest cas, cal determinar, prima facie, quin dret/deure ha de prevaldre. En el cas del SL, es tracta d’abordar i tenir presents els diferents dilemes ètics, per trobar un determinat equilibri entre garantir el seu benestar i qualitat de vida bona, així com preservar els seus drets bàsics fonamentals (voluntats, llibertat, integritat física, autonomia, entre altres), sense perjudici pels béns bàsics, morals o legals (danys morals, danys psicocorporals i socials, entre d’altres) i entre els principis/valors de terceres persones, professionals o institucions.

Llibertat

El concepte de llibertat des de la vessant de l’ètica es desenvolupa a través de tres categories principals:

    1. La llibertat d’acció, entesa com la capacitat que té una persona “(…) sense que res ni ningú ho impedeixi.” (Canimas, 2020, p. 6).
    2. La llibertat reflexiva, entesa com la capacitat de decidir lliurement, és a dir, amb autonomia, racionalitat i capacitat cognitiva.
    3. La llibertat social, que “(…) precedeix i acompanya la llibertat d’acció i reflexiva” (Canimas, 2020b, p. 6).

En el cas del SL, partim d’una primera complexitat basada en el desconeixement de si, actualment, disposa de llibertat reflexiva, considerant els indicis de deteriorament progressiu observat (en el cas es menciona el seu aïllament social, el qual és cada vegada més accentuat). Aquest fet ens porta a poder qüestionar si existeix una competència cognitiva (capacitat d’entendre, de retenir, de raonar, de comprendre i triar) completa.

A més de la possibilitat d’exercir un dret com la llibertat, per part del SL, comporta de manera indissociable una responsabilitat. Podem resumir que la llibertat (reflexiva/acció) més el poder és igual a responsabilitats (Hans Jonas, citat a Canimas, 2020). Això significa que l’exercici de la responsabilitat que assumeix una persona adulta amb llibertat reflexiva i d’acció(1) (en cas de tenir-la) èticament redueix la responsabilitat del professional pel que fa a les cures, la “intensitat” del suport/acompanyament i el “dolor moral” envers aquesta (si no volem caure en l’assistencialisme/paternalisme). Ara bé, i pel que fa a terceres persones, continuem en la contraposició/conflicte dels drets propis i de tercers i en la qüestió de com garantir l’exercici d’ambdós, un dilema difícil de solucionar en solitari i amb informació esbiaixada o insuficient.

D’altra banda, cal analitzar l’existència o no de la llibertat social del SL, ja que aquesta és requisit previ per l’exercici de la llibertat d’acció o reflexiva. La llibertat social ens recorda que una persona necessita ser estimada, reconeguda com a ciutadana “(…) tenir reconeixement i respecte (…) de la societat en la qual viu (Canimas, 2020, p. 6), a més de disposar de “(…) les condicions materials (alimentació, vestit, habitatge, tranquil·litat, etc.)” (Canimas, 2020, p. 6) i “(…) de les condicions educatives, culturals i comunicatives (…)” (Canimas, 2020, p. 6) sense les quals no es pot aspirar a una vida digna, a un benestar, en definitiva a la possibilitat d’exercir una veritable llibertat reflexiva o d’acció, ja que no disposar d’aquests aspectes, sens dubte, condiciona/coacciona/limita les nostres possibilitats i eleccions plenament lliures.

Finalment, i pel que fa a la llibertat d’acció, fins ara, a parer del que es desprèn de la informació de la qual disposem (encara acumula grans quantitats d’andròmines, no deixa entrar a casa seva a la treballadora social, etc.), podem determinar com a primera hipòtesi que el SL ha tingut llibertat d’acció prou àmplia, ja que s’ha respectat la seva privacitat, decisions i llibertats de manera prou completa.

*1 “(...) la possibilitat de fer allò que es vol fer sense que ningú ni res ho impedeixi” (Canimas, 2020, p. 6).

Principi d’autonomia

Segons Canimas (2020b) el principi d’autonomia implica “respectar un agent autònom (…) assumir el seu dret de tenir opinions pròpies, a triar i a realitzar activitats basades tant en els seus valors com en les seves creences personals” (p.26).

L’autonomia, tal com es concep avui, és un dret tant moral com legal. Per tant, és legítim que qualsevol persona pugui configurar-se o constituir-se, així com regir la seva vida, pels seus propis principis i normes, el que en cap cas pot excloure les consideracions i drets de terceres persones i els condicionants derivats de mesures que obeeixen a “(…) imposiciones legales o a obligaciones sociales o máximas religiosas (…)” (Papacchini, 2000 a Mazo, 2002, p. 124) que garanteixen una vida social harmònica. A més, és essencial diferenciar entre autonomia i autosuficiència o llibertat individual il·limitada, ja que com a éssers socials estem inserits en una societat configurada, també, per altres persones que tenen el seu dret a la mateixa autonomia i llibertat. Seria ingenu, si no perniciós, tractar d’obviar la interdependència que ens vincula i ens fa possibles i que, per tant, cal respectar.

És, doncs, necessari considerar l’autonomia (un component de la llibertat) com un espai sorgit en la interacció i la construcció comuna on la llibertat no és únicament l’absència de restriccions, sinó la capacitat de viure en harmonia amb les normes i lleis que hem col·laborat a crear; en paraules de Rousseau (1762) “la obediencia a la ley que uno se ha impuesto es libertad” (p. 13). És, potser, aquí on sorgeix la regla d’or de l’ètica “no facis als altres el que no et faries a tu” i viceversa?

Per tant, l’autonomia requereix responsabilitat i no és independent a “l’altre”(2). En conseqüència, sembla essencial la llibertat reflexiva (podríem debatre si la d’acció també), el coneixement i la competència, per esdevenir autònom, un dret, doncs, assolible però no necessàriament adquirit. És aquí, potser, on nosaltres com educadores socials juguem un paper fonamental?

Com s’ha exposat, doncs, l’autonomia és possible en la mesura d’un ús responsable de la llibertat(3), i això ens porta no a únicament valorar l’existència d’aquesta capacitat d’autogovern, sinó a plantejar-nos quins són els elements o eines necessàries (més enllà de la mateixa capacitat o no cognitiva) que té el SL o li podem proporcionar perquè prengui la “millor” decisió per a ell considerant a terceres persones (veïnes, professionals, etc.).

*2 "(...) sino porque se lo conoce. Todo acto autónomo es, pues, un acto deliberado, responsable, con conocimiento, y da cuenta de la libertad de la persona" (Mazo, 2002, p. 127).
*3 En altres paraules, autònoms només ho són "(...) aquellos a los que, en términos del reconocimiento, se les considera capaces del autogobierno" (Mazo, 2002, p. 124).

Voluntats i consentiment

El cas del SL es pot analitzar des de la perspectiva de la teoria de les voluntats per poder entendre les seves capacitats i limitacions en la presa de decisions sobre la seva vida. En aquest cas, la seva voluntat és clara: prefereix romandre i viure a casa seva, negant-se reiteradament a ingressar en una residència. Aquesta preferència, tot i ser consistent, les condicions en les quals es troba (insalubritat i aïllament social), suggereixen que aquesta decisió podria no ser la millor, per tal de mantenir i protegir la seva salut i el seu benestar. Tanmateix, els professionals, així com els veïns/es, creuen que la millor actuació que podrien dur a terme seria ingressar al SL en la residència, on podria rebre una atenció més integral. Aquest conflicte entre la voluntat del SL i els “interessos”, tant dels professionals com de terceres persones, posa en manifest la complexitat de les decisions substitutives, enteses segons Canimas (2020d) com “l’interès superior (…) de la persona (…), i el suport i respecte de la voluntat i preferències de la persona, pel qual advoca” (p. 12).

Tot i això, per autoritzar que una acció es dugui a terme, cal que la persona afectada doni el seu consentiment, el qual implica un cert reconeixement i respecte (deure tecnocientífic i jurídic). Aquest consentiment pot ser:

  • El consentiment propi és donat per la persona afectada, anteriorment (expressades en un document, a través de la seva forma de vida…) o just en el moment en què és requerit per la situació.
  • El consentiment substitutiu és aquell donat per una altra persona, per incapacitat de la persona afectada (manca de llibertat reflexiva). Per tant, no es coneix la seva voluntat (si donaria el seu consentiment o no) i, per tant, no és vàlid. El fet que una persona aliena doni el consentiment substitutiu, pot ser que “la decisió substitutiva coincideixi amb la voluntat expressada per la persona afectada, o que no coincideixi” (Canimas, 2020d, p. 13).
  • El consentiment representatiu correspon a la representativitat jurídica (capacitat d’una persona o entitat per actuar en nom d’una altra).

En cas que el SL presenti la seva negativa a donar el seu consentiment (lliure i informat), els professionals poden intentar plantejar i entendre les principals raons i motivacions, per tal d’englobar i tractar les respostes adequades. En cas que el SL persisteixi en la seva negativa a donar el consentiment, i si la situació permet una determinada justificació, pot haver-hi excepcions al requisit i exigència del consentiment, especialment, si és imprescindible per protegir el seu benestar físic, psicològic, moral i vital, així com el de terceres persones.

D’altra banda, contemplant la possibilitat que el SL no disposi de la capacitat cognitiva (llibertat reflexiva) necessària per comprendre els riscos i els possibles danys que es desprenen de la seva decisió, hauríem d’explorar/investigar les “decisions reconstruïdes per terceres, a partir d’informacions de la seva vida (valors, opinions, preferències, etc.) (…) expressades abans de la situació d’incompetència sobrevinguda” (Canimas, 2020d, p. 14). En cas de no disposar d’aquesta informació, si no pogués expressar o no hagi expressat anteriorment les seves voluntats, caldria treballar amb presumptes voluntats o voluntats hipotètiques (Canimas, 2020d).

Intimitat

La intimitat és una condició preexistent a la qual es reconeix la protecció legal, donat que és vital per a la dignitat i el desenvolupament autònom de l’individu. Des d’un punt de vista ètic, aquest dret destaca per la seva importància, en què segons Canimas (2020c) se li concedeix “la condició de ser un dret” (p. 5), esdevenint com a element fonamental de la condició humana. Per tant, si com a professionals no respectem la intimitat del SL, provoquem primer, i principalment, un dany i, a més, podem arribar a cometre un delicte.

En el cas del SL, es pot veure clarament com el dret a la intimitat, es pot veure compromès si s’accedeix al seu domicili sense el seu consentiment, entenent la violació de l’espai personal (extimitat), com una vulneració d’aquest dret.

Per tant, cal entendre la intimitat com un factor molt rellevant de la vida de les persones, aspecte que hauria de ser reconegut i respectat en tot moment, ja que aquest respecte i reconeixement ens permet considerar la individualitat de cada subjecte. Segons Canimas “qui no reconeix la humanitat en l’altre, no pot respectar-ne la intimitat; qui no respecta la intimitat de l’altre, no la reconeix plenament com a persona” (2020c, p. 7).

Ara bé, respectar la intimitat o la privacitat no vol dir desprendre’ns de la responsabilitat professional, de la consideració dels drets de terceres persones o d’entendre aquesta com un espai inviolable amb independència del que hi succeeix dins, sinó com un espai d’especial cura, un espai on si cal entrar, cal fer-ho de manera extremadament curosa, delicada (si se’ns permet l’expressió) i, per descomptat, consensuada/autoritzada i coneguda. Consensuada i autoritzada (jurídicament) amb altres professionals, coneguda (explicada de manera comprensible, justificable i limitada) pel SL, persona a la qual pertorbem amb la finalitat de suposar-li/proporcionar-li una vida millor a l’actual o previsiblement menys perjudicial.

“La intimidad concierne al territorio de la experiencia que no es obligatoriamente expresable. El espacio de la intimidad nace también con la conciencia del pudor, con el secreto, con la necesidad de habitar un lugar oculto. (…) El lugar íntimo no es solo el espacio de proyección individual, sino que es también el espacio de confrontación con el otro, el otro que es cercano (…). Los espacios íntimos son los habitados sin máscara o protocolo, son los lugares del desnudarse. Son los lugares de lo profundo, de lo recóndito, de lo intrínseco.” (Pereira, 2011, p. 299).

Entrar en la intimitat pot suposar garantir-ne l’existència/possibilitat, perquè encara que el SL vulgui “voluntàriament” aïllar-se, cal saber diferenciar entre “aïllament, soledat i vida solitària” i, per tant, entendre-la, no només com no excloent de la vida pública i social, sinó com a positiva sempre que sigui un lloc de creixement i trobada i no un espai fosc de turment, risc o perill (per a ell o altres).

Confidencialitat

El dret a la intimitat comporta el deure a la confidencialitat, el qual es considera com un deure jurídic i “un deure moral (…) és a més una necessitat i un deure tecnocientífic imprescindible” (Canimas, 2020c, p. 9). Consegüentment, és essencial tenir en compte que cal mantenir i respectar la confidencialitat, en cas de no fer-ho, es pot recórrer a la provocació d’un dany, sancions disciplinàries, civils i penals, així com a la pèrdua de la confiança (i relació) amb la persona a qui acompanyem, així com la impossibilitat de dur a terme la nostra funció socioeducativa de manera adequada i eficient. En altres paraules, “es requereix (…) que la persona atesa se senti reconeguda i respectada pel professional, i que confiï en la seva competència tecnocientífica” (Canimas, 2020c, p. 11).

Des del punt de vista ètic, podria estar justificat trencar aquesta confidencialitat i el secret professional en situacions que poguessin suposar un risc o perill al SL (estats d’agitació, manca de competències cognitives, necessitats terapèutiques) (Comitè d’Ètica dels Serveis Socials de Catalunya, 2013).

En el cas del SL, és essencial distingir entre, tal com esmenta Canimas (2020c), les relacions “de servei a la persona o persones ateses, i de servei a terceres persones o entitats (…) n’hi ha també d’un tercer tipus: de doble finalitat” (p.13). En aquesta situació, els/les professionals dels Serveis Socials que intervenen han de poder assegurar-se que les seves actuacions i intervencions estan orientades a cercar un benefici pel SL, perseguint el seu bé i respectant els seus drets i béns fonamentals, sense focalitzar l’atenció en els interessos dels veïns/es i dels professionals. Això implica mantenir la confidencialitat i protegir les seves dades personals en la relació d’ajuda que estableixen els professionals amb ell.

Traspàs de dades i treball en equip interdisciplinari o xarxa

El cas planteja la necessitat d’abordatge des d’una mirada interdisciplinària (biopsicosocial) i la intervenció de diversos serveis, per tant, de treball en equip o xarxa (que creiem imprescindible per donar una resposta integral i amb certes garanties). Això requereix debat i la contraposició de valors, deures, ideologies i objectius a través de compartir informació i, possiblement, dades personals.

Treballar en xarxa i interdisciplinàriament, d’una banda, permet facilitar una resposta ètica més justificable i, funcionalment, més efectiva, més proporcional, menys incisiva/intrusiva i amb un impacte “negatiu” menor, més precís i “positiu” (garantir els drets i béns) sobre el SL. D’altra banda, poder disposar de múltiples perspectives i professionals, a més d’enriquir/actualitzar els nostres coneixements, facilita l’obertura i plasticitat de la ment.

Per tant, tot i considerar imprescindible la confidencialitat i la voluntat (explicitada o deduïble de manera raonada), s’ha de valorar la possibilitat de trencar-la amb o sense el consentiment informat(4) del SL, tant si té llibertat reflexiva com si no la té. Per valorar si trencar o no la confidencialitat, cal tenir presents els possibles riscos i danys (bàsics i superiors als bàsics) derivats de la decisió del SL (de compartir o no), tant per a ell mateix, com per a terceres persones o professionals/institucions que han de garantir-los.

En aquest sentit, “(…) la confidencialitat i el secret professional no es poden concebre únicament en termes unipersonals. Per oferir una bona atenció, els equips han de compartir informació (…)” (Canimas, 2016, p. 85-86) tenint present sempre els principis de “limitació, consentiment i garantia”(5) (Canimas, 2020a, p. 17).

Finalment, les publicacions d’estudis, protocols, assajos o recerques, permeten generar, no només una consciència ètica, sinó també el valor i la seva legitimació de la seva necessitat (per exemple, a través de comitès d’ètica) i, conseqüentment, cal diferenciar entre informació i dades personals. En aquest sentit, la informació que no identifica el subjecte és compartible per “recaptar orientacions i consells d’altres persones abans de prendre decisions arriscades (…)” (Canimas, 2020a, p. 9) o bé, amb finalitats formatives. Fer-ho no és una obligació, però sí un compromís i una responsabilitat.

*4 Informat: “(...) ha rebut la informació necessària i en condicions adequades. (Canimas, 2020, p. 14), lliure: “(...) té la llibertat reflexiva per prendre la decisió.” (Canimas, 2020, p. 14), específic: “(...) es dona per a una acció, accions, objectiu o objectius concrets”. (Canimas, 2020, p. 14) i inequívoc: “(...) que no admet dubtes” (Canimas, 2020, p. 15).

*5 Limitació: només es traspassaran aquelles dades personals i aquella informació necessària per “aconseguir els objectius de l’atenció professional pels quals han estat recollits” (Canimas, 2020c, p. 17).

Consentiment: els professionals han de comptar amb el consentiment de la persona afectada, en cas d’haver de traspassar les seves dades personals.

Garantia: s’ha de garantir que aquelles persones o organitzacions que poden rebre les dades personals, informes etc. relacionats amb el subjecte hauran de vetllar per la confidencialitat i el secret professional d’aquestes.

Danys i riscos

Per poder entendre els danys i riscos, cal distingir entre perill, que es refereix a l’amenaça de danys futurs; risc, que implica decidir amb responsabilitat (combina dany i probabilitat); i, finalment, dany, corresponent al mal esdevingut (Canimas, 2020d).

En el cas de plantejar un ingrés involuntari en una residència, pot suposar una vulneració de l’autonomia del SL (entès com un dany). Imposar una decisió externa (a la seva voluntat i decisió) podria augmentar la inseguretat i l’aïllament del SL, afectant de manera negativa a la seva salut mental (comportant un deteriorament més accelerat).

Amb relació a la salut, garantir unes condicions de vida segures (pel SL i tercers) és una de les principals responsabilitats dels Serveis Socials. Les condicions insalubres del pis del SL, representen una situació molt greu per la seva salut física, psicològica, moral i, fins i tot, vital. L’acumulació d’andròmines i la manca d’higiene poden provocar accidents, infeccions, així com altres problemes de salut. Si no s’intervé, podríem presenciar un risc en què el deteriorament de les condicions de vida podria comportar una situació d’emergència mèdica (conseqüències greus per a la salut del SL), tenint en compte que l’absència d’actuació (per part dels professionals) podria ser considerada com una acció negligent.

Podem destacar o deduir els següents riscos i possibles danys en cas d’inhibició o desatenció:

    • Físics i morals.
      • Conflictes de convivència (baralles, discussions, maltractament, etc.).
    • Salut i seguretat.
      • Incendi, d’esfondrament, etc.
      • Insalubritat i acumulació d’objectes (danys materials i a la vida).
    • Psicosocials, emocionals i per la vida.
      • Depressió per aïllament social (per exemple, el suïcidi).
      • Deteriorament cognitiu per fruit de l’aïllament.

Aspectes jurídics

Actualment no existeix cap legislació concreta en relació amb la síndrome de Diògenes ni és considerada dins del catàleg de classificació de malalties de la CIE-11 o del manual de referència de trastorns mentals (DMS-5) (Organización Mundial de la Salud [OMS], 2019). Malgrat això, podem citar diferents lleis i mesures que es poden vincular amb la situació que empara aquest cas.

    • Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de Serveis Socials, determina els mecanismes de protecció per les persones en situació de vulnerabilitat.
    • Llei 14/1986, de 25 d’abril, General de Sanitat, presenta les bases de l’organització del sistema sanitari espanyol. L’article 26 especifica els casos de risc per a la salut pública i col·lectiva.
    • Llei 33/2011, de 4 d’octubre, General de Salut Pública, cerca la protecció de la salut pública en situacions de risc.
    • L’article 215 del Código Civil Español estableix el procediment que cal seguir per al nomenament d’un tutor a aquella persona que es considerés incapacitada per protegir els seus béns o a si mateixa.
    • Llei 39/2006, de Promoción de la Autonomía Personal y Atención a las personas en situación de dependencia, permet la intervenció dels Serveis Socials en aquells casos on l’autonomia del subjecte està compromesa.
    • A partir de l’article 681 de la Llei 1/2000, de Enjuiciamiento Civil es basa en la protecció de la inviolabilitat del domicili, en casos excepcionals, on la salut i la seguretat del subjecte puguin estar en perill i suposar un risc greu per aquest.
    • Ley 41/2002, de 14 de noviembre, básica reguladora de la autonomía del paciente y de derechos y obligaciones en materia de información y documentación clínica, estableix els drets i les obligacions que presenten els pacients en l’àmbit sanitari, segons la seva capacitat d’autonomia i la seva informació clínica.

Qüestions psicosocials, educatives, sanitàries, econòmiques

Psicosocioeducatiu i sociosanitari

La síndrome de Diògenes es caracteritza per un aïllament social cada vegada més accentuat, l’acumulació compulsiva d’objectes i la falta d’higiene personal i de l’entorn. Aquests factors requereixen una atenció especialitzada i interdisciplinària per abordar la problemàtica.

Això ens obliga a considerar i tenir presents factors i accions com:

    • Analitzar, explorar i recaptar tota la informació (pertinent i necessària) sobre la situació del SL i el context en què és inserit, així com conèixer els antecedents de què es disposa.
    • L’existència d’alguns tipus de trastorn cognitiu o mental.
    • Nivell d’aïllament social que pateix el SL i l’impacte que provoca en el seu benestar (voluntari o no).
    • Si el SL pateix alguna malaltia física, per exemple, que impedeix la seva mobilitat.
    • La voluntat, intencions i desitjos dels seus veïns/es respecte a les complexitats que pateixen.
    • Determinar els objectius.
    • Definir un pla d’intervenció i concretar el nostre rol en l’equip de treball interdisciplinari o comitè d’ètica.
    • Definir els aspectes de seguiment i criteris d’avaluació que permetran definir o reorientar la intervenció.

La intervenció hauria d’estar orientada en evitar danys al SL i terceres persones (tant físics com psicològics) i cercar un determinat benefici per la comunitat, basant-se en el principi de beneficència i no maleficència(6). Els professionals haurien de poder continuar cercant formes de persuadir al SL de manera respectuosa, sent capaços d’entendre les seves raons, context i motivacions per negar-se a l’ingrés en una residència i poder tenir en compte accions alternatives (respecte a l’autonomia).

Tot i això, cal tenir present el principi de justícia que implica, segons Canimas (2020b), “a tractar igualment situacions iguals i de diferent manera les situacions diferents amb la finalitat d’aconseguir la igualtat” (p. 26). Això significa que, els professionals dels Serveis Socials han d’assegurar-se que les seves accions són justes, equitatives i no discriminatòries, tant per al SL, com pels seus veïns/es, garantint, així, el benestar per a tothom.

D’altra banda, en la intervenció en l’àmbit sanitari, es disposen de dades estadístiques que ens permeten conèixer l’evolució de les persones afectades per la síndrome de Diògenes (Boillos, 2012), en què:

    • El 50% mor a causa de les conseqüències que pot generar viure en les condicions insalubres en un termini de 4 anys.
    • El 46% de les persones afectades poden acabar ingressades en un hospital.
    • El 10% necessiten un ingrés hospitalari permanent o, fins i tot, l’ingrés en una residència, de manera involuntària (majoritàriament sota una ordre judicial).
    • Un 30% requereixen atenció hospitalària en el seu propi domicili/habitatge.
    • Més d’un 40% reiteren la seva negativa a rebre qualsevol mena d’ajut i assistència.
*6 “El principi de no maleficència obliga a no fer mal intencionadament” (Canimas, 2020b, p. 25).

Econòmics

Tenint en compte els aspectes econòmics, “no habría relación de esta patología con el nivel económico de los pacientes” (Benchimol, 2014, p. 273). Alguns autors determinen en els seus estudis, com per exemple Benchimol (2014), Boillos (2012), Espejo (2017), que els recursos econòmics que presenten les persones afectades per la síndrome de Diògenes és un factor independent i desvinculat a la patologia.

D’altra banda, la posició econòmica de la persona no ha de ser un impediment pel seu tractament, des de les diferents institucions o serveis, donat el dret a l’accés a la sanitat pública i universal (en el sentit ampli del terme, aquell que garanteix, segons l’OMS, el benestar físic, mental i social(7)).

*7 “La salud es un estado de completo bienestar físico, mental y social, y no solamente la ausencia de afecciones o enfermedades” (OMS, 2020, p. 6).

Estudis, protocols, assessorament d’experts, etc.

Boillos (2012), realitza un estudi sobre les persones que pateixen síndrome de Diògenes aportant diferents propostes d’intervenció, abordant la relació entre l’autonomia del pacient i l’àmbit sanitari i presentant dades que mostren els diferents perfils, tipologies i categories en l’acumulació, així com el risc en l’àmbit sanitari i la realitat de les professionals, evidenciant la falta de protocols i recursos, la necessitat de formació específica i d’equips de treball interdisciplinaris.

En un estudi de Benchimol (2014) s’estableixen les principals bases d’un determinat assessorament per dur a terme la intervenció i tractament amb una persona que pateix la síndrome de Diògenes. Un factor fonamental és establir una relació de confiança i proximitat amb la persona afectada, per tal de poder-li assessorar segons les seves necessitats específiques. Aquest professional suggereix que l’acompanyament(8), l’atenció atorgada a les persones amb síndrome de Diògenes, pot ser un aspecte clau en la seva rehabilitació.

*8"Es importante el seguimiento de estos pacientes, la atención social es fundamental para atender las necesidades de vivienda e higiene del afectado" (Benchimol, 2014, p. 273).

Fase 3

Discussió i orientacions preliminars per a la resolució

Considerant el cas exposat, tota la informació recollida i els diferents apartats, exposem les possibles solucions a explorar, en forma d’accions coercitives protectores i èticament justificables, amb la intenció d’abordar una possible solució al cas del SL. S’ha de tenir present que les accions coercitives, quan són èticament justificades, obliguen el professional a portar-les a terme, perquè no fer-ho “(…) seria una irresponsabilitat professional i potser jurídica (…)” (Canimas, 2023, p. 34).

Les accions coercitives protectores que s’exploren no poden ser indefinides. La seva finalitat és exercir una pressió raonable per assolir el consentiment o comprovar la persistència de la negativa, són explorables mesures coercitives(9) i no coaccionadores(10).

Les accions coercitives, així com la seva justificació i les conclusions que s’exposen més endavant, no són extrapolables a altres casos sense les modificacions i consideracions que requereix el treball des de la singularitat i les particularitats de cada situació, subjecte i context.

Finalment, per portar a terme accions coercitives de manera raonada, ètica i proporcionada, és necessari disposar de les condicions materials i professionals adequades (recursos humans i materials, temps, espais, etc.)(11) i que proveir-les són responsabilitat de la institució.

*9 “(...) pressió exercida sobre algú per canviar la seva voluntat o la seva conducta” (Canimas, 2023, p. 13).
*10 “(...) força o violència que es fa sobre algú per obligar-lo” (Canimas, 2023, p. 13).
*11 “(...) en una sociedad escasa de recursos (...) no es lo que cada uno considere o, más peligroso aún, lo que cada uno desee, sino a lo que se puede acceder.(...)” (Mazo, 2012, p. 130).

Proposta de possible acció coercitiva protectora de primer nivell a explorar 

Dilema ètic Identificador
Intimitat del SL vs. integritat física, psicològica, moral i vital. Fase 1, problemàtica 1 (p.5)
 

Intimitat del SL vs. protecció del benestar de terceres persones (veïns).

 Fase 1, problemàtica 2 (p.5)
Llibertat del SL vs. protecció de la salut, integritat física, psicològica, moral i vital de terceres persones (veïns). Fase 1, problemàtica 3 (p.5)
Exploració i raonament de la ACP-1

D’acord amb el deteriorament progressiu del SL, per tal de garantir els seus béns bàsics i benestar, podríem contemplar mesures d’entrada a l’habitatge per netejar-lo. En cas d’esgotar totes les possibilitats i no observar cap millora, podríem plantejar l’ingrés involuntari temporal(12). En aquest supòsit els professionals de l’àmbit sociosanitari realitzaran un seguiment per avaluar el progrés.

Aquesta mesura coercitiva podria estar èticament justificada en cas que el SL no disposi de la competència cognitiva per donar el seu consentiment o si desconeixem quins serien els seus desitjos/voluntats considerant les informacions de la seva vida (presumptes voluntats/voluntats hipotètiques). Cal disposar dels instruments d’anàlisi necessaris i d’un grup de treball lliure d’interessos i amb la formació pertinent (Canimas, 2020d) i sempre que es prevegi, raonadament, una millora en les condicions de vida.

Els professionals no estem cridats al compliment de deures “metafísics, sigui de Déu, la justícia o un ideal propi de bona vida (…)” (Canimas, 2023, p. 39). Cal aclarir que no és únicament una qüestió de raó, sinó també de desitjos, tot i que aquests comportin certs riscos i danys. Per tant, cal considerar els següents aspectes a l’hora de tolerar una “(…) acció o tipus de vida amb danys o riscos superiors als bàsics a persones que no poden donar un consentiment lliure per a l’acció analitzada” (Canimas, 2023, p. 38):

    1. Les “(…) persones seran significativament més felices, o menys infelices, fent l’acció o vivint la vida que desitgen (…)” (Canimas, 2023, p. 39) més que la imposada.
    2. Les “(…) persones no poden donar un consentiment lliure (…) són majors d’edat i manifesten un desig persistent i significatiu de realitzar l’acció o viure la vida que desitgen(…)” (Canimas, 2023, p. 39).

Obviar aquests aspectes pot produir una posició paternalista injustificable, ja que estaríem incorrent en l’anul·lació de la persona a través de decisions substitutives pel seu suposat benestar.

Tot i l’ampli debat mantingut i la divergència d’opinions, finalment, creiem que aquesta mesura pot considerar-se proporcionada sempre que s’apliqui de manera eficaç, eficient i respectuosa i considerant els beneficis que obtindríem i la reducció dels riscos i danys, tant materials com biopsicosocials com, per exemple, depressió, abandó, risc d’incendi, esfondrament, entre altres.

Aquesta proposta és fruit de l’empatia (reconeixement, estimació i preocupació per la situació i el SL (Canimas, 2023)) i el compromís d’oferir la possibilitat d’una vida digna/segura al SL.

 

*12 Boillos (2012) refereix que “tras la hospitalización, tanto voluntaria como involuntaria, la mayor parte de los casos regresan a su domicilio, una vez se ha producido la limpieza del mismo por los servicios de limpieza locales” (p. 329).

Proposta de possible acció coercitiva protectora de segon nivell a explorar

Dilema ètic Identificador

Intimitat i autonomia vs. protecció dels béns bàsics o superiors als bàsics de responsables, professionals o institucions.

 Fase 1, problemàtica 4 (p.5)

Intimitat    i    llibertat   vs.   seguretat   jurídica   dels professionals.

 Fase 1, problemàtica 5 (p.5)
Exploració i raonament de la ACP-2

Contemplar la possibilitat de comunicar al SL la intenció de sol·licitar l’assignació d’un tutor legal avalat, bé per la valoració mèdica d’un facultatiu de les seves competències cognitives i/o físiques, bé per ordre jurídica. La intenció és produir una modificació en la seva conducta a través de la persuasió i, com a últim recurs, convertir la intenció comunicada en un fet.

La intenció d’aquesta possible acció coercitiva a explorar és reduir i fer replantejar, al SL, la posició de resistència que mostra al suport i acompanyament de l’equip de treball. Aquesta mesura podria permetre, a més de facilitar la cura del SL en el mateix domicili, protegir-nos (com a professionals i a les institucions) davant la materialització d’un risc en un dany. No fer-ho podria interpretar-se com una negligència o un delicte per inhibició de responsabilitats professionals.

 Aquesta mesura podria interpretar-se com a una acció defensiva (perversió) que atempta contra la intimitat/llibertat del SL de manera èticament injustificable. Pot considerar-se una coerció a la llibertat d’acció i reflexiva (socialització, condicionar accions, no respectar al 100% la voluntat) i una intromissió excessiva en la intimitat/extimitat, però pot arribar a ser èticament justificable, ja que pel contrari, podem incórrer en un abandonament (llibertat liberal) moralment inacceptable i punible legalment. 

L’acció coercitiva s’ha d’aplicar de la forma més respectuosa possible, el que inclou aplicar l’acció de manera progressiva, comunicar la decisió i informar del progrés, explicar l’impacte que pot tenir, sol·licitar la mesura més favorable i menys intrusiva en interès del SL i que aquesta s’estengui pel temps mínim necessari.

S’ha decidit fer aquesta proposta considerant els antecedents del cas, el treball previ i la possibilitat d’esgotar mesures no coercitives prèvies, però trobem que el deteriorament del SL és cada vegada més evident, el que ens planteja seriosos dubtes en la seva capacitat per discernir entre allò més o menys “millor” per ell mateix i per entendre l’impacte (riscos i danys) que pot produir les seves decisions en professionals i institucions (béns bàsics i superiors que van més enllà d’aquells que poden ser afectats per les nostres responsabilitats).

Per tant, tot i necessitar més informació i la participació d’altres professionals, creiem que la mesura pot ser proporcionada i prendre-la no ens produiria un malestar més enllà del raonable, tot i que aquesta proposta ens genera incertesa i neguit.

Proposta de possible acció coercitiva protectora de tercer nivell a explorar

Dilema ètic Identificador

Impacte de l’absència d’intervenció vs. impacte d’intervenció amb els veïns/es.

 Fase 1, problemàtica 6 (p.6)

Intimitat i llibertat d’acció i reflexiva vs. necessitat de socialització amb els veïns/es.

 Fase 1, problemàtica 7 (p.6)
Exploració i raonament de la ACP-3
 Tot i considerar que la ACP-3 podria ser similar a la proposada com ACP-2, considerem un bon exercici explorar una altra acció coercitiva, en aquest cas, per garantir els béns bàsics i/o superiors als bàsics dels veïns/es o familiars.

Com a exemple d’una acció coercitiva de tercer nivell, es podria sol·licitar una inspecció tècnica de l’edifici, incloent-hi l’habitatge del SL, per garantir que es compleixen totes les mesures de seguretat del mateix i la salubritat (instal·lacions elèctriques, de gas, entre altres). Suposat que el SL no accepti la proposta psicosocioeducativa i/o acompanyament psicològic que creiem necessari per garantir el benestar i els béns bàsics dels veïns/es, o bé de familiars, per exemple que tinguin algun dret sobre la propietat (un fill/a hereu legítim de l’habitatge, per exemple).

Aquesta acció no pot ser exemplaritzant, per tant no pot ser aplicada amb finalitats de donar exemple i condicionar a terceres ni ha de ser interpretada d’aquesta manera. Cal acompanyar aquesta mesura de pedagogia i explicacions raonades al SL i als veïns/es perquè entengui que no és un càstig, sinó una mesura de pressió (coerció) per protegir els béns bàsics de terceres persones, amb la finalitat de canviar les seves actituds o voluntats. Cal fer entendre al SL que conviu en un mateix edifici amb altres persones amb drets que, també, han de ser respectats, considerant que els riscos i danys derivats de les seves conductes afecten directament la comunitat (seran lesionats de manera injusta (Canimas, 2023)).

 

Accions coercitives protectores transversals

Exemples d’algunes accions coercitives globals i “soft”.

    1. Mesures socioeducatives i de conscienciació/formació social (preventiva).
    2. Sol·licitar assessorament/acompanyament psicoemocional especialista per arribar al consentiment lliure del SL o per pal·liar els possibles impactes en els professionals o els veïns/es o familiars (preventiva/reactiva).
    3. Mediar per millorar els vincles amb la intenció de recuperar la convivència veïnal i la implicació de la família del SL (en cas d’existir) (reactiva).

Arbre de decisions

Quadre de pros i contres

 

Fase 4

Com comuniquem el que hem decidit

    • Les decisions seran comunicades a través d’una visita (entrevista personal) al SL.
      • Trucada prèvia consensuant/acordant la visita.
      • Visita presencial on es facilitarà la informació pertinent de la resolució adoptada.
    • Es convocaran als veïns/es del SL a una reunió, a la qual assistiran l’educador/a social i el/la treballador/a social (com a representants de l’equip de treball).
      • Acta.
      • Mail o correu de convocatòria i acords, punts a tractar.
    • Equips de treball.
      • Mail de convocatòria.
      • Informe escrit (acords, deliberacions, objeccions i resolucions) d’accés professional.
      • Acta.
      • Mail d’acords i punts a tractar.

Com ho implementem

    • Treball en xarxa, interdisciplinari i comunitari
      • Coordinació: Serveis Socials, CAP, treballadora i educadora social, protecció civil i Ajuntament.
      • Cooperació, acompanyament i mediació entre educadors/es, familiars (en cas d’existir) i comunitat de veïns/es.
      • Mediació entre els diferents agents que intervenen i els que són afectats.
      • Educadors/es i familiars: formació i acompanyament específic. Els professionals treballaran en el domicili duent a terme entrevistes de seguiment i treball d’acompanyament.
    • Recursos necessaris:
      • Servei de neteja municipal.
      • Places residencials temporals (durant la neteja de l’habitatge) o en cas extrem, definitiva.
      • Suport jurídic i psicològic/mèdic especialitzat (coordinat amb els Serveis Socials i sanitaris).

Quin tipus de seguiment farem

    • Visites domiciliàries setmanals (depenent de l’evolució es pot ampliar a visites quinzenals/mensuals).
    • Entrevistes amb els veïns/es mensuals.
    • Coordinacions dels equips de treball bimensuals.
    • Reunions bimensuals de l’equip de treballadors/es i educadors/es socials.
    • Reunions del Comitè d’Ètica (dependrà de les valoracions i demandes dels equips que intervenen).

Conclusions

La repercussió i l’impacte que les nostres decisions, valoracions i hipòtesis poden tenir en la vida d’una persona, (“(…) els efectes que produeix en els subjectes amb qui treballa (…)” (Moyano, 2010, p. 9)), en aquest cas en el SL, en els veïns/es i en els diferents professionals/institucions que intervenen en la resolució de la problemàtica exposada, ens remet a una posició de prudència, d’observació i escolta activa, a la creació d’un espai de profunda reflexió i deliberació entre nosaltres mateixes per determinar una primera proposta d’intervenció que, com no pot ser d’una altra manera, queda subjecta i inacabada, a falta de més informació i les consideracions/observacions i puntualitzacions d’altres experts que puguin enriquir la nostra perspectiva i, conseqüentment, la vida de les persones afectades.

Dit això, el context, els subjectes i agents interpel·lats, la nostra pròpia posició i tots els aspectes que cal contemplar (ètics, legals, socioeducatius, sociosanitaris, econòmics, entre d’altres) ens obliguen a començar aquest apartat de conclusions, no només valorant la nostra expertesa i el nostre punt de vista, objectius i mètodes propis dins de la col·laboració d’un comitè ètic, sinó també a destacar i deixar definits els següents punts que creiem que sintetitzen les nostres competències, el nostre encàrrec professional i el nostre codi deontològic:

    • Garantir i facilitar l’exercici dels drets del SL, així com la vida digna, considerant les seves voluntats i el seu protagonisme, sempre que aquests siguin viables.
    • Facilitar la mediació, el respecte i l’exercici de drets entre els diferents agents involucrats, veïns/es, familiars, institucions, etc.
    • Sensibilitzar i visibilitzar les problemàtiques relacionades amb la síndrome de Diògenes i la soledat de les persones grans.
    • Prevenir possibles danys a través d’accions/intervencions que redueixin els riscos i el foment de la participació d’altres professionals.
    • Cercar, fomentar i explorar les xarxes no formals de suport que puguin comportar una reducció dels inconvenients derivats de la síndrome de Diògenes que pateix el SL.
    • Facilitar i mobilitzar els recursos necessaris per a la millora de les condicions d’habitabilitat del domicili del SL.
    • Reincorporació del SL a la vida social o medi social.
    • Creació de coordinacions i col·laboracions per la protecció sociosanitària del SL i de la resta de veïns/es (serveis de suport al domicili, teleassistència, acompanyament per part de voluntariat, neteja, etc.).

També creiem important considerar la necessitat de contemplar la llibertat social, la qual ens parla de l’essencialitat de disposar d’“(…) estimació; ser reconegut com un ciutadà de plens drets; tenir reconeixement i respecte (…) dels seus (…) de l’Estat (…) de la societat en la qual viu; tenir les condicions materials (…) que possibiliten una vida de benestar i disposar de les condicions educatives, culturals i comunicatives que possibiliten l’expansió de la pròpia personalitat i l’obertura a noves possibilitats (Canimas, 2020, p. 6). Moltes vegades tenim tendència a centrar-nos en la problemàtica específica i el moment actual del subjecte, obviant en la valoració de la seva llibertat d’acció i reflexiva, la precondició de tenir o haver tingut llibertat social, requisit sine qua non per a l’exercici de qualsevol llibertat. Des del vessant de l’educació social, valorar el context, els recursos (materials i culturals) i la trajectòria vital de les persones que acompanyem és essencial per complir amb el nostre mandat i el nostre compromís, per transformar i no només reparar una situació puntual. El nostre objectiu final ha de ser reincorporar al subjecte a la plena circulació social, reconeixent en ell la seva ciutadania i les seves capacitats.

D’altra banda, també es vol fer evident la falta d’informació en relació amb el cas i que limita de manera destacable la nostra proposta d’intervenció. Aquest fet ens ha plantejat molts dubtes sense resposta, dels quals exposem alguns d’ells:

    • La síndrome de Diògenes, en el cas del SL, és crònica? O, per contra, en un temps prudencial hi ha possibilitats raonades d’una millora, per experimentar una vida digna i més feliç(13) sense forçar un ingrés?
    • Pateix algun tipus de discapacitat cognitiva prèvia o sobrevinguda?
    • Disposa de vincles familiars?
    • Qui és el SL més enllà del seu diagnòstic?
    • Quines són les accions prèvies que s’han dut a terme?

Considerant aquest aspecte, en la definició de les propostes que oferim en aquest informe ha prevalgut l’argumentació més raonable. Podem afirmar que, tot i les deliberacions i punts divergents, s’ha imposat el millor argument, la “«coerció sense coercions»(14)” (Habermas, 1990, a Canimas, 2016, p. 44), considerant la informació de què disposàvem.

Per finalitzar, la nostra intenció ha sigut trobar la intervenció menys intrusiva i de menor intensitat possible, amb la intenció de considerar la voluntat del SL i respectar la seva llibertat i intimitat, posant el seu interès superior en el centre de la nostra acció, però recordant que tot dret no és aliè o independent a les altres persones i que tot llibertat té inherentment responsabilitats i, en conseqüència, deures.

“(…) la idea d’una llibertat salvatge, sense límits, és vàcua, ja que no hi ha llibertat sense les normes que imposen la raó i la presència dels altres” (Kant, a Canimas 2020, p. 7).

*13 Possibilitat d’aspirar a la felicitat, el concepte més bàsic d’aquesta, la felicitat definida per Freud com “(...)el mero hecho de haber escapado a la desgracias, de haber sobrevivido al sufrimiento” (Freud 1994, p. 20-21, a Solé 2018, p. 16).
*14 “(...) s’imposen els bons arguments sense que cap poder aliè a la força de l'argumentació ho impedeixi. La imposició del millor argument al món de la vida, en canvi, es refereix a la implementació d’aquest argument i serà tractada a la propera pauta (...)” (Habermas, 1990, a Canimas, 2016, p. 44).

Referències

    • Arendt, H. [Hannah]. (1996). “La crisis en la educación” A Arendt, H. [Hannah]. Entre el pasado y el futuro (pp. 185-208). Barcelona: Ed. Península.
    • Arendt, H. [Hannah]. (2009). La condición humana. Paidós.
    • Asociación Americana de Psiquiatría. (2014). Guía de consulta de los Criterios Diagnósticos del DSM-5. Arlington, VA, Asociación Americana de Psiquiatría, 2013. https://www.eafit.edu.co/ninos/reddelaspreguntas/Documents/dsm-v-guia-consulta-ma nual-diagnostico-estadistico-trastornos-mentales.pdf
    • Benchimol, J. A. [Javier] (2010). Síndrome de Diógenes. ¿Nueva enfermedad de causa orgánica o generada por la sociedad moderna? Sección de Medicina Geriátrica, Servicio de Clínica Médica del Hospital Italiano de Buenos Aires, Vol. XXI, pp. 269 – 274.
    • https://www.researchgate.net/profile/Javier-Benchimol/publication/49711773_Diogene s%27_syndrome_organic_new_disease_or_generated_by_the_modern_society/links/0 912f502ad336c24dc000000/Diogenes-syndrome-organic-new-disease-or-generated-by-the-modern-society.pdf
    • Boillos, C. R. [Carmen Ruth]. (2012). “Más allá de la basura. Intervención con personas que padecen Síndrome de Diógenes en la Provincia de Soria.” Documentos de trabajo social: Revista de trabajo y acción social, Nº. 51, 2012, pp. 317-353 https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=4643177
    • Canimas, J. [Joan]. (2016). H2PAC. Com resoldre problemàtiques ètiques? [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
    • Canimas, J. [Joan]. (2019). “Sobre la distinción entre problemáticas éticas, tecnocientíficas y políticas” A Úriz, M. J. [María Jesús]. (coord.), La necesaria mirada ética en trabajo social (p. 11-22). Ed. Paraninfo.
    • Canimas, J. [Joan] (ponent i moderador), Ramos, J. [Josep], Román, B. [Begoña], Vilar, J. [Jesús]. (2020). Ètica aplicada als serveis psicosocioeducatius i sociosanitaris. [recurs d’aprenentatge audiovisual – tertúlia]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
    • Canimas, J. [Joan]. (2020a). Intimitat. [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
    • Canimas, J. [Joan]. (2020b). Llibertat. [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
    • Canimas, J. [Joan]. (2020c). Qüestions de filosofia moral que és necessari conèixer [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
    • Canimas, J. [Joan]. (2020d). Per què és important l’ètica aplicada, avui? [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
    • Canimas, J. [Joan]. (2023a). Limitació de la intimitat i la llibertat. Accions protectores i perfectores (1a. ed.) [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
    • Canimas, J. [Joan]. (2023b). Compromís de confidencialitat amb infants i adolescents (1a. ed.) [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
    • Comitè d’Ètica dels Serveis Socials de Catalunya. (2013). La confidencialitat social: recomanacions del Comitè d’Ètica dels Serveis Socials de Catalunya. Documents de reflexió. Generalitat de Catalunya, Departament de Benestar Social i Família. https://xarxanet.org/sites/default/files/comite_etica_confidencialitat_intervencio_social.pdf
    • Equip docent d’Ètica aplicada a l’educació social (2024). Pautes per a l’abordatge de problemàtiques ètiques. [Apunts en PDF de l’equip docent de l’assignatura]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
    • Jonas, H. [Hans]. (1983). «Evolution und Freiheit» («Evolución y libertad»). A Ackermann (trad.). A: “Pensar sobre Dios y otros ensayos” (pàg. 18). Barcelona: Herder, 1998. A Canimas, J. [Joan]. (2020d). Llibertat. [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
    • Lacan, [Jacques]. (1960). “«El amor cortès en Anamorfosis». Classe 11 del Seminari.” A Canimas, J. [Joan]. (2020c). Intimitat. [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
    • Lajara i García, M. M.[Mercè Montserrat]. (2009). La imatge de l’home i el genoma humà: una anàlisi des del pensament de Hans Jonas. L’Abadia de Montserrat.
    • Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de serveis socials, Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya       [DOGC],        4990,   de        18                          d’octubre         de              2007.
    • https://portaljuridic.gencat.cat/eli/es-ct/l/2007/10/11/12
    • Ley 13/1983, de 24 de octubre, de Reforma del Código Civil en materia de tutela, Boletín Oficial del       Estado [BOE],            256,                 de       26             de              octubre de      1983.
    • https://www.boe.es/eli/es/l/1983/10/24/13
    • Ley 14/1986, de 25 de abril, General de Sanidad, Boletín Oficial del Estado [BOE], 102, de 29 de abril de 1986. https://www.boe.es/eli/es/l/1986/04/25/14/con
    • Ley 1/2000, de 7 de enero, de Enjuiciamiento Civil, Boletín Oficial del Estado [BOE], 7, de 8 de enero de 2000. https://www.boe.es/eli/es/l/2000/01/07/1/con
    • Ley 41/2002, de 14 de noviembre, básica reguladora de la autonomia del paciente y de derechos y obligaciones en materia de información y documentación clínica. Boletín Oficial del Estado [BOE], 274, 16 de mayo de 2003.https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2002-22188
    •  Ley 39/2006, de 14 de diciembre, de Promoción de la Autonomía Personal y Atención a las personas en situación de dependencia, Boletín Oficial del Estado [BOE], 299, de 15 de diciembre de 2006. https://www.boe.es/eli/es/l/2006/12/14/39/con
    • Ley 33/2011, de 4 de octubre, General de Salud Pública, Boletín Oficial del Estado [BOE], 240, de 5 de octubre de 2011. https://www.boe.es/eli/es/l/2011/10/04/33/con
    • Martí Soler, G. [Guillem]. (2022). Alguns aclariments sobre la moral de mínims i la moral de màxims [Apunts en PDF de l’equip docent de l’assignatura]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
    • Moyano, S. [Segundo]. (2010). “La pràctica educativa en educació social” A Nuñez, E. [Violeta], Tizio, H. [Hebe], Medel, E. [Encarna] i Moyano, S. [Segundo] Models d’acció socioeducativa (pp. 7-19). Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
    • Organización Mundial de la Salud [OMS] (2019). Clasificación Internacional de Enfermedades para Estadísticas de Mortalidad y Morbilidad. CIE-11 [versió 14]. https://icd.who.int/es/docs/Guia%20de%20Referencia%20(version%2014%20nov%20 2019).pdf
    • Organización Mundial de la Salud [OMS] (2020). “Constitución de la Organización Mundial de la Salud” en Documentos básicos [versió 49]. https://apps.who.int/gb/bd/pdf_files/BD_49th-sp.pdf#page=7
    • Real Decreto de 24 de julio de 1889 por el que se publica el Código Civil. Gaceta de Madrid, Boletín Oficial del Estado [BOE], 206, de 25 de juliol de 1889. https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-1889-4763
    • Rousseau, J-J. [Jean-Jacques]. (1762). El contrato social, o sea principios del derecho político. Editorial del cardo.
    • Sánchez Rojo, A. [Alberto]. (2017). Educación, privacidad y redes sociales: una reflexión arendtiana.    Foro    de        Educación,                                 15(23),          7-24.
    • https://www.forodeeducacion.com/ojs/index.php/fde/article/view/434
    • Vilar, J. [Jesús], Riberas, G. [Gisela], i Gregori, G. R. [Genoveva Rosa]. (2015). Algunas ideas clave sobre ética aplicada en la educación social. Dialnet. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=6357183Links to an external site

Deixa un comentari