Públic

El model neohigieniste i algunes de les seves característiques

La mirada (neo)higienista(1), en actual recuperació per part d’institucions i administracions i amb tant d’èxit en els discursos polítics més extremistes, comporta la comprensió d’aquelles persones etiquetades com a “malalts mentals”, “pobres”, “discapacitades”, entre d’altres, com a elements que cal corregir (reciclar), anul·lar (inhibir) o apartar (“empresonar” en institucions totals(2) subtils), ja que no poden formar part dels grups productius (sota preceptes econòmics neo(liberals) d’alt rendiment i baix cost) i, a més, la seva lliure circulació pot derivar en la influència negativa (contagi), ociosa i delictiva, envers la resta de població. 

Des d’aquesta perspectiva, la classificació i/o etiquetatge poblacional resulta imprescindible, no només per a “l’assistència” de la persona etiquetada sinó també per a la societat en general, donat que permet identificar-la i agilitzar les mesures de control necessàries que cal aplicar (“(…) darrere aquesta etiqueta hi ha un desig de conquerir, Fryd et al, 2024, p.5). D’aquesta manera qualsevol intervenció “(…) social en nom del bé, de la millora(…)” (Núñez, et al 2010, p.10) queda justificada.

Històricament, aquesta perspectiva va ser promoguda i relacionada des de l’àmbit mèdic (amb influència política, econòmica i eclesiàstica predominants), que és en primera instància qui la va dotar d’un “cos científic” i va permetre l’inici de la classificació extrema (categories, subcategories, etc.) de subjectes a tenor de suposades relacions causals, pobre-perillós, pobre-vago, mare-solter-pobre justificades principalment per aspectes genètics, físics i/o ambientals (“(…)un registre minuciós possibilità un control eficaç.”, Núñez, et al 2010, p.10) i sempre amb un component econòmic.

Neix, doncs, la transformació d’un adjectiu (pacient, boig, pobre, etc.) en subjecte. S’esborra la identitat de la persona, ciutadana, infant, etc., i es permet, es facilita, la intervenció total del cos/subjecte, de la ment, de moviments, etc. Aquest fet, no només comporta la legitimació de certes accions (separació familiar, inhabilitació per treballar, denegació de drets sobre propietats, etc.), sinó que condemna a certes persones a complir allò que s’espera d’elles (Profecía autocumplida (Thomas a García, 2000), la prevenció i la intervenció esdevenen reproductors de conductes estigmatitzants, configurant recorreguts vitals (“(…)pels mateixos llocs amb continguts similars(…), Fryd et al, 2024, p.4) “merescuts”, paral·lels i mancats d’alternativa i possibilitats/capacitats.

Aquesta perspectiva, influenciada per preceptes econòmics, catòlics i polítics determinats, concep la intervenció des de la configuració d’un subjecte passiu al qual cal donar-li tasques simples i distractores per tal de tenir-lo distret, justifica la sobremedicació i el seu aïllament. El paternalisme, prendre decisions sense consultar a l’altre  “pel seu bé” (“(…) La institución funciona como mamá y papá(…)”,  Korovsky, 2015, min. 7), s’estén, i com hem vist a la part crítica del documental, les persones són tutelades en excés: viuen recloses i apartades, no participen en la definició (en un principi) de les activitats que han de dur a terme, viuen en règim regulat de descans, control de medicació unilateral, veure la televisió, sortides, únicament per tenir problemes de depressió i/o ansietat, són tractades com a “nens/es” desvalgudes incapaces d’aportar res. Reben menjar, llit, banys, activitats distractores o sense valor educatiu real (fer mandales, jocs de taula, cursos amb baix contingut cultural i mecanitzats), són alguns exemples de l’assistencialisme que reprodueixen sistemàticament les residències o les llars d’acollida, amb independència de les capacitats o singularitats dels subjectes amb qui treballen. L’objectiu no és l’autonomia (“(…) el paso entre la internación y la externación es muy duro”. (Fryd et al, min.44)), la promoció, la transformació o l’aprenentatge i adquisició de béns culturals que possibilitin, si no la perpetuació i aïllament dels excedents, “Ja no és necessari mantenir (…) tots el sectors desocupats, ja que no seran reabsorbits” (Núñez et al, 2010, p.17).

La tutela excessiva, el control total, desproveeix a la persona de les seves capacitats, impedeix l’error i l’aprenentatge, l’autoestima i l’autonomia i configura un “pacient” etern incapaç d’esdevenir sense la intervenció de l’altre, ja que és privat de “llibertat d’acció i llibertat reflexiva” (Canimas, 2020, p.5), entre altres capacitats.  Regular els horaris en excés, activitats sempre en el mateix espai, no permetre espais íntims (com habitacions o banys), regirar armaris, aplicar premi/càstig, retirar custòdies, haver de demanar permís pel que escrius (com succeeix al reportatge. Korovsky, 2015) són pràctiques que sovint trobem en les institucions, públiques i privades, que es fomenten principalment per dues excuses: prevenció/seguretat dels “menors/boixos/etc.” (en nom de la seva incapacitat o perillositat) i prevenció/seguretat dels professionals davant la llei o evadint les nostres responsabilitats, però en cap cas primen l’interès superior de les persones amb les quals treballem.

Sota aquests preceptes, el professional es construeix sobre una relació de poder asimètrica, no en termes de coneixement (el coneixement és una possessió de l’educador), sinó de capacitat repressiva o coaccionadora respecte a l’altre. Tens o no un permís, tens o no un ajut, en quant facis el que estableix el protocol o la meva decisió. Un protocol rígid, homogeni, i que no té en compte les possibilitats de transformació, sinó una sèrie de caselles preestablertes, limitades en espai, que tenen la finalitat d’identificar i etiquetar els “usuaris/pacients” i aplicar una sèrie de receptaris prèviament definits i inapel·lables. Una recepta que comprèn l’espai, el temps, el recorregut, la intimitat psicosocial, opcions, etc. de “l’ociós, malalt, vago, maleante, sub-normal”. L’escolta activa es transforma en recol·lectiva, la relació en un mer intercanvi de dades, la intervenció “socioeducativa”, en el millor dels casos, únicament té una finalitat sedant o la (re)incorporació de la persona a un mercat laboral precari demandant de professionals poc o mal qualificats amb la finalitat de reduir costos. El professional de l’educació, i la institució, esdevé operador/guàrdia amb la finalitat d’exercir de contenció, d’aplicar mesures pal·liatives (aïllament, medicament, regulació, etc.) per tal d’assolir “la seguretat social ideal” habitada per un subjecte imaginari i una intervenció impossible.

En definitiva, l’eugenèsia, portada a l’extrem, sens dubte ens condueix a la inviabilitat de la vida, ja que “(…) És impossible el domini total de la naturalesa(…) i regular plenament les relacions dels éssers humans(…)” (Freud a Núñez et al, 2010, p.19),  si no som conscients d’això on/com ens posicionem? Per a qui/què treballem?

(1). Eugenèsia prové “(…) del grec eu i del llatí genea :’de bona raça’, ‘ben nascut’. (Núñez et al 2010, p.9)

(2). Segons Goffman entenem les institucions socials com aquelles que aïllen per tractar un problema definit com una desviació de les normes de la societat. (Goffman a Pastor, 2012, P.7)

Noció de prevenció

La prevenció, des de la perspectiva de l’eugenèsia, considera que és possible prevenir (amb vistes de la seva erradicació(…), Núñez et al, 2010, p.10) les actituds/comportaments/conductes d’aquelles persones indesitjables (“tendències innates (…) observables en certs trets físics(…)”, Núñez et al, 210, p.28) i el seu impacte en la societat. D’aquesta manera es justifica la intervenció cap a elles, no per allò que fan, sinó per allò que, mitjançant les categories, els registres i les dades, és probable (o segur) que facin. Les etiquetes i la classificació intencional i diferenciada, permeten estandarditzar protocols d’actuació i identificar de manera senzilla aquells possibles alteradors del benestar. Cal, doncs, actuar, intervenir abans que les “sospites” es converteixin en fets. La prevenció s’articula com una tecnologia de control, manejada per interessos econòmics i totalitaristes i allunyada de la neutralitat que intervé a l’altre, aquell que s’ho mereix (drogodependent, exconvicte, etc. ) sota preceptes morals i econòmics que res tenen a veure amb la transformació del subjecte, l’exercici de la ciutadania o els drets fonamentals.

“Les polítiques preventives no són ingènues, encara que sí que ho solen ser els seus operadors, justament pel buidament formatiu(…)” (Castell a Núñez et al, 2010, p.14), així, sota l’imperatiu de la prevenció l’educador social substitueix el seu nom pel d’operador social, fet que el porta a acceptar i participar de “(…)la intervenció directa el sobre subjecte(…)” (Fryd et al, 2024, p.2) desproveït del contingut pedagògic, el temps i la reflexió necessàries per construir un cos d’acció, una praxi, fidel a la seva perspectiva, teoria, mètode i ètica.

Cal, doncs, com hem vist en el reportatge “Salir a Escena”, (Korovsky, 2015), travessar els espais on ens veiem inserits, fortament estructurats, vallats, subjectats i predefinits. Utilitzar la imaginació i l’esperança per tal de crear oasis segurs on (nos)altres puguem experimentar l’alteritat, acompanyar(nos), llocs on esquerdar la “unidimensionalitat” (Fryd et al, 2024, p.5) i, per tant, possibilitin/diversifiquin noves identitats i camins. Un lloc per a la incertesa, per observar i acompanyar i no per predir i receptar.

Això és possible si comprenem el nostre compromís polític, el nostre compromís ètic i allò que fa singular la nostra tasca, l’educació, la transmissió de coneixements, de béns culturals, que propicien l’adquisició i transformació, els aprenentatges necessaris com a mitjà “terapèutic” per a la “cura” del jo, vos i del nos. La nostra funció no és neutralitzar, altres professionals s’encarreguen d’això, la nostra feina és mediar entre la cultura i el subjecte, és reduir les distàncies que separen les capacitats de les possibilitats. Parlem de teatre, literatura, ràdio, cinema, art, tradicions, d’aproximar(nos), responsabilitzar(nos), acollir(nos), acompanyar(nos), escoltar(nos), de sorpresa, reflexió, protagonisme, transformació, voluntat, interès i drets. Si no hi ha res d’això no hi ha res de nosaltres i, per tant, res dels nostres anhels.

Imatge: OpenClipart-Vectors (ref. https://pixabay.com/es/users/openclipart-vectors-30363/)

Referències

• Canimas, [Joan]. (2020). Llibertat. [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
• Fryd, Schapira, P. [Paola] i Ros Mas, C. [Carles]. (2024). Posición profesional y modelo de acción socioeducativa. [recurso d’aprenentage audiovisual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC). 
• Forman, M. (Director). (1975). Alguien voló sobre el nido de cuco [One Flew Over the Cuckoo’s Nest]. United Artists.
• García, J. M. [José María]. (2000). La profecía autocumplida en el proceso de enseñanza-aprendizaje. Revista Española de Educación, 32(2), 321-342. https://www.redalyc.org/pdf/904/90430816010.pdf
• Pastor, M. [Montse] (2012). Violència institucional. [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
• Núñez, V. [Violeta], Tizio, H. [Hebe], Medel, E. [Encarna]. i Moyano, S. [Segundo]. (2010). Models d’acció socioeducativa. [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
• Núñez, V. [Violeta], i Tizio, H [Hebe]. (2010). El Control social. A Núñez, V. [Violeta], Tizio, H. [Hebe], Medel, E. [Encarna]. i Moyano, S. [Segundo]. (2010). Models d’acció socioeducativa. [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
• Núñez, V. [Violeta], i Tizio, H [Hebe]. (2010). El lloc dels models. A Núñez, V. [Violeta], Tizio, H. [Hebe], Medel, E. [Encarna]. i Moyano, S. [Segundo]. (2010). Models d’acció socioeducativa. [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
• Núñez, V. [Violeta], i Tizio, H [Hebe]. (2010). Un paradigma nou. A Núñez, V. [Violeta], Tizio, H. [Hebe], Medel, E. [Encarna]. i Moyano, S. [Segundo]. (2010). Models d’acció socioeducativa. [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
• Korovsky, S. [Santi] (2015, 8 abril). Salir a Escena. [Video]. YouTube. https://www.youtube.com/watch?v=NVvyNWJUnXs