Ètica, disfàgia i alimentació forçósa

Ètica aplicada a l’educació social

Resolució d’una situació que planteja problemes ètics. Anàlisi de situacions.

Oriol Santos Fuertes

 

---

Índex

---

 

Introducció

Fase 1

• Descripció de la situació
• Identificació de la problemàtica o les problemàtiques ètiques
• Identificació dels drets/deures que poden entrar en joc/contraposició
• Preguntes que planteja el cas
• Proposta de possibles accions coercitives
• Acció coercitiva protectora de primer nivell
• Acció coercitiva protectora de segon nivell
• Acció coercitiva protectora de tercer nivell
• Accions coercitives protectores globals

Fase 2

• Qüestions ètiques
• Prima facie
• Principi d’autonomia
• Llibertat
• Voluntats
• Danys i riscos
• Traspàs de dades i treball en equip interdisciplinari o xarxa
• Qüestions jurídiques

Referències

---

Introducció

Aquest treball tracta de plantejar i raonar el problema, o problemàtiques, ètiques que planteja la contraposició de drets i deures, així com explorar les accions coercitives protectores que es poden considerar justificadament i identificant l’abast d’aquesta (persona atesa, professionals o persones involucrades en la seva cura i/o terceres persones), en relació amb la negativa d’una persona amb disfàgia a seguir la dieta prescrita mèdicament. 

El treball se centra a abordar els aspectes de les dues primeres fases que cal considerar davant de problemàtiques ètiques, a saber: “Identificació de la problemàtica o problemàtiques ètiques” i “Qüestions a tenir en compte”. D’altra banda, no tracta de produir una perspectiva/intervenció homogènia, sinó que és fruit d’un cas específic que cal considerar en detall per tal d’entendre la singularitat del que s’exposa.

Finalment, destacar la perspectiva sociosanitària/socioeducativa com a eix del treball, deixant altres perspectives i/o plantejaments per a altres especialitats més capacitades en les seves àrees d’expertesa. 

Aquest document s’ha estructurat seguint les indicacions de Joan Canimas Brugué (professor col·laborador de la UOC) i Clara Ferrer Muñoz (col·labora docent de la UOC).

Fase 1

Descripció de la situació 

La disfàgia és una patologia que comporta la dificultat o impossibilitat de deglutir substàncies sòlides o líquides i sol tenir un gran impacte en la salut i la qualitat de vida de les persones que la pateixen. Per evitar la desnutrició, la deshidratació i l’ ennuegament, cal introduir importants canvis en la dieta de les persones i fins i tot en la forma d’alimentar-se. La forma més senzilla i eficaç de prevenir-la és adaptar la textura dels sòlids i la viscositat dels líquids, però en situacions extremes això no és suficient i es requereix obrir vies alternatives d’alimentació (nutrició enteral), per exemple a través d’una gastrostomia endoscòpica percutània (PEG en les seves inicials en anglès), una sonda o tub que arriba a l’estómac a través de la paret abdominal i per la qual s’administren els aliments.

Totes aquestes mesures redueixen o impedeixen el plaer i la socialització que suposa l’acte de menjar i, per tant, redueixen significativament la qualitat de vida de la persona afectada.

Algunes persones que poden alimentar-se per la boca es neguen a seguir la dieta prescrita, la qual cosa pot provocar-los una broncoaspiració i importants malalties pulmonars o fins i tot la mort. Així mateix, algunes persones amb una PEG es neguen a ser alimentades per aquesta via, o demanen combinar-la, amb més o menys freqüència, amb una alimentació a través de la boca, la qual cosa també els suposa elevats riscos de broncoaspiració.

Algunes d’aquestes persones tenen llibertat reflexiva i altres no. Es tracta de persones que viuen en àmbits residencials. I algunes necessiten que una persona els hi doni el menjar i altres tenen autonomia per fer-ho.

Identificació de la problemàtica o les problemàtiques ètiques

En primera instància, s’ha de tenir present que la situació descrita és especialment delicada perquè les decisions que poden derivar d’aquest treball poden interferir en les possibilitats de vida de la persona pacient. 

Les problemàtiques:

1. Respectar, o no, la voluntat de la PPAD de no seguir la dieta prescrita i els riscos que se’n deriven per a la mateixa persona. Aquests riscos estan associats, per una banda, a l’impacte en la qualitat de vida de la PPAD (bio-psico-social), tant si es força a la ingesta de la dieta prescrita, com si és respectada la seva voluntat. En segon terme, a la intromissió en la seva pròpia decisió i/o voluntat (llibertat d’acció i reflexiva) i en la seva autonomia.
2. Els professionals/institució responsables de la cura de la PPAD poden sentir un gran malestar, produir-ne a tercers o incórrer en un delicte, produït pel dilema d’escollir entre el dret d’autonomia del PPAD i “l’obligació” de preservar-ne la vida o protegir a terceres persones.
3. L’impacte (psico-social) que aquesta decisió pot tenir en terceres persones, principalment pacients (o familiars), donat que la PPAD conviu amb altres persones (residència) que poden estar en situacions de vulnerabilitat similars o d’altres.

Identificació dels drets/deures que poden entrar en joc/contraposició

• Dret a la llibertat/autonomia de la PPAD vs protecció béns bàsics.
• Responsabilitat jurídica i professionals de protegir el benestar i la vida digna de la PPAD, així com les seves voluntats (l’interès superior d’aquesta).
• “Protegir la integritat física, mental, moral i social” (Canimas, 2016:85) vs Responsabilitat jurídica i professionals de “Protegir la integritat física, mental, moral i social de terceres persones” (Canimas, 2016:85).

Preguntes que planteja el cas

• Estaria èticament justificat respectar la voluntat de la PPAD corrent el risc de posar en perill el benestar i, fins i tot, la seva supervivència? 
• Pot tenir aquesta situació un impacte en els drets/benestars de terceres (professionals/institució, altres pacients o familiars)? En cas afirmatiu, com protegir-los?
• Està, o no, la PPAD capacitada cognitivament (llibertat reflexiva) per comprendre els riscos derivats de la seva decisió? Coneix i comprèn els riscos i perills?
• Els professionals es poden negar (èticament) a seguir la voluntat de la PPAD?

Proposta de possibles accions coercitives

Les accions coercitives, quan són èticament justificades, obliguen al professional a portar-les a terme, perquè no fer-ho “(…)seria una irresponsabilitat professional i potser jurídica(…)” (Canimas, 2023:34). 

Les accions coercitives protectores que s’exploren no poden ser indefinides. La seva finalitat és exercir certa pressió per assolir el consentiment o per comprovar la consistència de la negativa, són explorables mesures coercitives i no coaccionadores.

Acció coercitiva protectora de primer nivell

Per protegir els béns bàsics de la PPAD, especialment els “psicocorporals” (Canimas, 2023:7) ens podem veure en l’obligació d’aplicar aquest tipus d’acció coercitiva protectora, ja que la negativa a alimentar-se seguint les pautes mèdiques pot suposar un risc de deteriorament “biopsicosocial” o la mort. 

Estaria èticament justificada si:

1. Tracta de protegir béns bàsics.
2. “És necessària, eficaç i eficient per protegir béns bàsics de la(…) persona/es, és proporcionada i(…)”(Canimas, 2023:36) s’aplicarà respectuosament.
3. “La persona no pot “donar un consentiment lliure” (Canimas, 2023:36).
4. “Se sap, o pot presumir-se raonablement, que la persona(…) donaria el seu consentiment lliure(…), si disposés de les condicions(…)” (Canimas, 2023:36).
5. “(…)provocarà un malestar moral raonable en els qui la decideixen o exerceixen” (Canimas, 2023:36).

Una possible acció a explorar podria ser, per exemple, l’alimentació forçada (adaptar les textures dels sòlids o la nutrició enteral) o combinar-la amb la desitjada, si resulta impossible, raonablement, d’assolir el consentiment de la PPAD.

Aquesta mesura pot ser èticament justificable en aquells casos en els quals la PPAD no disposa de la capacitat cognitiva (està incapacitada) per expressar el seu consentiment/voluntat i no hi ha una manera raonable de poder conèixer quina seria considerant els antecedents. 

Pel que fa a aquest tipus d’acció protectora coercitiva, els professionals no estem cridats al compliment de deures “metafísics, sigui de Déu, la justícia o un ideal propi de bona vida(…)”(Canimas, 2023:39). Cal, doncs, aclarir que el punt dos no és únicament una qüestió de raó, sinó també de desitjos, tot i que aquests comportin certs riscos i danys. Per tant, cal considerar els següents aspectes a l’hora de tolerar una “(…)acció o tipus de vida amb danys o riscos superiors als bàsics a persones que no poden donar un consentiment lliure per a l’acció analitzada” (Canimas, 2023:38):

1. Les “(…)persones seran significativament més felices, o menys infelices, fent l’acció o vivint la vida que desitgen(…)” (Canimas, 2023:39) més que la imposada.
2. Les “(…)persones no poden donar un consentiment lliure (…), són majors d’edat i manifesten un desig persistent i significatiu de realitzar l’acció o viure la vida que desitgen(…)”.(Canimas, 2023:39).

No considerar els aspectes anteriors pot significar caure en un paternalisme injustificable, ja que podem incórrer en l’anul·lació de la persona o del seu consentiment amb decisions substitutives pel seu suposat benestar.

Acció coercitiva protectora de segon nivell

Per protegir aquells béns bàsics o superiors dels professionals/institucions (psicocorporals i politicosocials), “(…)que no és possible considerar que formen part raonable de les seves responsabilitats” (Canimas, 2023:46), que treballen amb/per la PPAD afectada de disfàgia, i davant de la seva negativa, ens podem veure en l’obligació d’aplicar una acció coercitiva protectora de segon nivell. 

Estaria èticament justificada si:

1. “(…)és necessària, eficaç i eficient per protegir béns bàsics o superiors als bàsics de persones que tenen deures professionals o legals de cura cap a la persona (…) a les quals s’aplica l’acció (…)i no és possible considerar que l’afectació d’aquests béns forma part raonable de les seves responsabilitats.” (Canimas, 2023:46). 
2. “És proporcionada i (…)s’aplicarà de la manera més respectuosa possible”. (Canimas, 2023:19).
3. L’acció “(…)no vulnera drets d’altres persones, tret que aquestes consentin, de manera lliure i raonable, aquesta limitació(…) (Canimas, 2023:46).
4. “(…)provocarà un malestar moral raonable en qui la decideixen o exerceixen(…) (Canimas, 2023:46).

Una possible acció a explorar podria concretar-se amb el seguiment individualitzat durant la ingesta d’aliments i la posterior comprovació o la notificació de la decisió als familiars de la PPAD, per tal que senti una pressió (raonable) sobre la seva decisió que pot comportar la impossibilitat de molts dels seus béns bàsics (la mort). 

Aquestes mesures poden semblar defensives (s’ha d’anar amb compte de no caure en aquesta perversió) que atempta contra la intimitat/llibertat de la PPDA de manera injustificada. Pot considerar-se una coerció a la llibertat d’acció o a la llibertat reflexiva (socialització, condicionar accions, no respectar al 100% la voluntat) i una intromissió excessiva en la intimitat (o extimitat) però pot arribar a ser èticament justificable, ja que del contrari podem incórrer en un abandonament (llibertat liberal).

D’aquesta manera, a més de protegir a la persona de les possibles conseqüències, o tractar de manera raonable i mesurada que canviï d’opinió, estem actuant per protegir-nos (professionals/institució) davant un succés de risc o perill (per exemple, una broncoaspiració que produeixi la mort) que pot sobrepassar les nostres responsabilitats, el que pot produir un malestar no raonable derivat d’un sentiment infundat de responsabilitat o en un prejudici legal per inacció davant d’un fet que ens supera.

Acció coercitiva protectora de tercer nivell

Protegir el benestar (béns bàsics o superiors, especialment els psico-social) i els drets de la resta de persones (pacients/familiars) que conviuen amb la PPDA, que es nega a seguir l’alimentació prescrita, ens podem veure en l’obligació d’aplicar una acció coercitiva protectora de tercer nivell. 

Estaria èticament justificada si:

1. “(…)és necessària, eficaç i eficient per protegir béns bàsics o superiors als bàsics d’altres persones(…), als quals aquells als qui s’aplica(…) l’acció coercitiva hagin lesionat o lesionaran de manera injusta(…)” (Canimas, 2023:46) i aquestes persones no consentin, lliurament i raonablement aquests danys, riscos o molèsties.
2. “És proporcionada i (…)s’aplicarà de la manera més respectuosa possible”. (Canimas, 2023:19).
3. “(…)no vulnera drets d’altres persones, tret que aquestes consentin, de manera lliure i raonable, aquesta limitació(…) (Canimas, 2023:46).
4. “(…)provocarà un malestar moral raonable en qui la decideixen o exerceixen(…) (Canimas, 2023:46).

Una possible acció a explorar seria, per exemple, que la PPAD fes els àpats en una sala diferent o en diferent horari de les altres persones pacients residents. D’aquesta manera podríem evitar que una possible situació d’asfíxia tingués un impacte psicosocial (trauma o alteració dels hàbits socials/convivència) en terceres persones residents.

Aquesta acció no pot ser exemplaritzant (s’aparta a la PPAD per donar un avís a les altres). Per tant, cal acompanyar aquesta mesura de pedagogia i explicacions raonades a la mateixa persona i a les altres, per tal que entengui que no és un càstig sinó una mesura de pressió (coerció) per protegir els béns bàsics de terceres persones.

Accions coercitives protectores globals

Exemples d’algunes accions coercitives globals i “soft”.

1. Mesures socioeducatives i de conscienciació/formació (preventiva).
2. Adaptar el menú perquè aquest sigui més atractiu (adaptativa).
3. Sol·licitar assessorament/acompanyament psicoemocional especialista per arribar al consentiment lliure de la PPAD o per pal·liar els possibles impactes en els professionals o altres persones (preventiva/reactiva).

Fase 2

Qüestions ètiques

La situació plantejada ens ha de situar en una posició de prudència, plantejar supòsits argumentats i a explorar, tot recordant que no tenim la informació necessària per poder determinar quines accions coercitives protectores serien èticament justificables i, conseqüentment, una responsabilitat professional/jurídica.

Prima facie

D’entrada, s’han de respectar tots els drets (“en aquesta situació han de respectar-se, prima facie, els drets a la llibertat i a la integritat física”, Canimas, 2023:22) i tenir present que, com a professionals socioeducatius la nostra prioritat ha de ser garantir la vida digna, procurar la participació protagonista dels subjectes i la seva autonomia, mediar i facilitar l’adquisició de béns culturals per tal de promocionar o facilitar la transformació vital de la persona (això inclou a la PPAD i d’altres professionals o terceres persones), per tant, acompanyar, orientar, recolzar, informar i educar. En definitiva, no ens corresponen responsabilitats mèdiques o d’altra índole.

Els dilemes ètics que planteja el cas ens enfronta a un conflicte entre els drets i deures d’una PPAD (autonomia, llibertat, vida digna, etc.) i de terceres persones i professionals que poden veure vulnerats els seus béns bàsics, morals o legals (danys morals, danys psicocorporals i socials, entre d’altres) i entre els “(…)valors, principis o drets”(Canimas, 2013:22) d’uns i dels altres. Per tant, sempre partirem de la premissa que no hi ha drets absoluts. Aquest fet no ens permet establir, a priori, un ordre jeràrquic entre ells. 

Principi d’autonomia

“Obra como si la máxima de tus acciones debiera tornarse, por tu voluntad, ley universal de la naturaleza” (Kant, 1983:73 a Mazo, 2012:123).

L’autonomia, tal com s’entén avui, que prové de “(…) del griego autos (sí mismo) y nomos (ley)” (Mazo, 2002:125), és un dret moral i legal. Per tant, a priori, és legítim que tota persona pugui crear-se, i regir la seva vida, per les seves pròpies normes, evidentment sense detriment de les altres persones i que aquestes no estiguin condicionades en la mesura que obeeix a “(…)imposiciones legales o a obligaciones sociales o máximas religiosas(…)”. (Papacchini, 2000 a Mazo 2002:124).

Ara bé, l’autonomia no és autosuficiència o individualisme i tampoc sinònim de llibertat, ja que estem inserits en una societat i tenim responsabilitats amb terceres persones, terceres persones que, a la vegada, reclamen la seva pròpia autonomia i llibertat.

L’autonomia és responsabilitat i la responsabilitat no és independent a “l’altre” “(…) sino porque se lo conoce. Todo acto autónomo es, pues, un acto deliberado, responsable, con conocimiento, y da cuenta de la libertad de la persona.” (Mazo, 2002:127). És, potser, aquí on podem recórrer a la gran regla de l’ètica “no facis als altres el que no et faries a tu” i viceversa?.

Per tant, és imprescindible la llibertat reflexiva (podríem debatre si la d’acció), el coneixement i l’aprenentatge, per esdevenir autònom, un dret, doncs, assolible però no necessàriament adquirit. És aquí, potser, on l’educadora social juga un paper fonamental? 

L’autonomia és possible en la mesura d’un ús responsable de la llibertat. En altres paraules, autònoms només ho són “(…)aquellos a los que, en términos del reconocimiento, se les considera capaces del autogobierno.” (Mazo, 2002:124)

I això, ens porta no a únicament valorar aquesta capacitat d’autogovern, sinó a plantejar-nos quins són els fonaments que té una PPAD per prendre una determinada situació. Quines eines té o li hem facilitat perquè prengui la millor decisió?

Llibertat

La llibertat reflexiva és un requisit sine qua non per poder determinar si el consentiment és lliure o no. El consentiment es considera lliure d’acord amb quatre variables, “la tipologia i magnitud de les possibles conseqüències(…), la persona té la informació(…), els suports i el temps necessari per prendre la decisió(…), no està subjecte a coercions indegudes i té capacitat cognitiva necessària (Canimas, 2023:13). Dit això, i en el supòsit que ens ocupa, fins a quin punt la PPAD disposa d’aquesta llibertat, a priori ho desconeixem, i aquest fet ens situa en la incapacitat de prendre accions èticament justificades. Els dolors que sent, derivats d’una possible malaltia, poden estar condicionant la seva decisió? La seva disfàgia és crònica i, per tant, les mesures són únicament pal·liatives? O, per contra, en un temps prudencial hi ha possibilitats raonades d’una millora per experimentar una vida digna i més feliç? Pateix algun tipus de discapacitat cognitiva prèvia o sobrevinguda? 

D’altra banda, i considerant que la PPAD viu en una residència, també s’ha de valorar el fet que respectar la seva voluntat pot comportar un impacte psicosocial en la resta de persones que comparteixin vida amb aquesta. Per tant, s’ha de tenir una mirada “inclusiva” respecte als drets i llibertats de les altres persones residents.

També, cal recordar que la possibilitat d’exercir un dret com la llibertat, per part de la PPAD, comporta de manera indissociable una responsabilitat. Podem resumir que la llibertat (reflexiva/acció) + poder és igual a responsabilitats (Hans Jonas, a Canimas 2020). Això significa que l’exercici de la responsabilitat que assumeix una persona adulta amb llibertat reflexiva i d’acció (en cas de tenir-la) èticament redueix la responsabilitat del professional pel que fa a les cures, la “intensitat” del suport/acompanyament i el “dolor moral” en vers aquesta (si no volem caure en l’assistencialisme/paternalisme). Ara bé, i pel que fa a terceres persones, continuem en la contraposició/conflicte dels drets propis i de tercers i en la qüestió de com garantir l’exercici d’ambdós, un dilema difícil de solucionar en solitari i amb informació esbiaixada o insuficient.

Si la PPAD està en situació monoparental amb fills menors a càrrec, podem entendre aquesta situació com a part de la seva responsabilitat (legal i moral)? Com un limitant ètic? Com una consideració? Podríem proposar les mateixes solucions?

Voluntats

Centrant-nos novament en la PPAD i en el supòsit que no existeix o no es pugui evidenciar una llibertat reflexiva, hauríem de preguntar-nos si existeix una manifestació de voluntats prèvia (informada, lliure, específica i inequívoca (Canimas, 2020)) o presumptes voluntats o voluntats hipotètiques, el que, sens dubte, ens condueix a un treball previ o retrospectiu de la situació, a la previsió o a la  “cerca” d’informacions raonables i consistents dels seus desitjos i voluntats i, en cap cas, a les deduccions infundades o supòsits comparatius (jo voldria) o experiències prèvies (la majoria vol). Del que si hem d’estar segurs és que totes les nostres decisions substitutives/coercitives han de cercar l’interès superior de les persones (per ser èticament justificables,), milloraran la qualitat de vida i/o la faran “significativament més felices, o menys infelices” (Canimas, 2023:39).

Danys i riscos

El cas ens convida a una exploració sobre la llibertat de reflexió i d’acció (voluntats, desitjos i capacitats per exercir-los) i, conseqüentment, en els danys i riscos que assumim i ens exposem, tant per part de la PPAD com per part dels professionals, però també de llibertats socials. En aquest punt posaré el focus en el professional i la qüestió de si podem o no negar-nos a la voluntat de la PPAD. 

Plantejaré dos factors que, a parer meu, cal tenir en compte (matisar o especificar) per aplicar un raonament ètic o desenvolupar-lo:

• Tenir les condicions materials (alimentació, vestit, habitatge, tranquil·litat, etc.), que adaptaré a tenir les condicions materials (recursos humans i materials, temps, espais, etc.) per poder portar a terme amb garanties la nostra dissertació i possibles accions coercitives protectores o l’absència d’aquestes i que són responsabilitat de la institució proveir-nos.
• Existeix/existeixen conflictes d’interessos o vivències subjectives que poden influir de manera negativa en la decisió, posició o execució que pretesament tracta de respondre èticament a la problemàtica. Hi ha factors raonables passats, presents o anticipats que poden generar un malestar no raonable al professional amb afectació més enllà de les seves responsabilitats professionals. Aquest punt no parla de la negativa a una possible solució, sinó a la petició de fer-se a un costat “legítimament” i professionalment d’un cas específic d’acord amb situacions que, d’una manera o altra, poden alterar una solució ètica “objectiva” o produir un dany o risc no raonable en el professional.

Traspàs de dades i treball en equip interdisciplinari o xarxa

El cas presenta la necessitat de disposar de diverses perspectives (socioeducativa, sociosanitària, mèdica, jurídica?…). Una mirada àmplia (biopsicosocial) que ens condueix al treball interdisciplinari, en equip i/o xarxa, al debat i la contraposició de valors, deures, ideologies i objectius (la vida biològica per damunt de tot o la vida digna?). Això ens permet el qüestionament ètic, però també ens parla d’una actitud/aptituds i un coneixement/experiència que cal enriquir/actualitzar, el que es pot sintetitzar amb una ment oberta i plàstica. Però, a part “de la humilitat davant del món”, el treball en equip comporta el traspàs d’informacions i dades personals i requereix, en principi, del consentiment informat de la PPAD amb la que treballem. Ara bé, “(…) la confidencialitat i el secret professional no es poden concebre únicament en termes unipersonals. Per oferir una bona atenció, els equips han de compartir informació(…)” (Canimas, 2016:85-86) tenint present sempre els principis de “limitació, consentiment i garantia” (Canimas, 2020a:17).

Finalment, i com a mostra aquest treball, les publicacions de casos o de recerques (entre altres materials) permeten generar, no només una consciència ètica sinó també la necessitat i valor d’aquesta, de la seva implantació (comitès d’ètica) i, per tant, cal no confondre informació amb dades. La informació no identifica el subjecte i, en conseqüència, es pot compartir, per exemple, en “(…)congressos, publicacions, cursos, etc., o per a recaptar orientacions i consells d’altres persones abans de prendre decisions arriscades(…)” (Canimas, 2020a:9). Fer-ho no és una obligació, però sí un compromís i una responsabilitat.

Qüestions jurídiques

Breument, es destaquen algunes de les  lleis que cal considerar:

• Llei 15/1990, de 9 de juliol, d’ordenació sanitària de Catalunya. 
• Drets i deures de la ciutadania en relació amb la salut i l’atenció sanitària.
• L.O. 8/2021, de 4 de juny, art.143 bis.
• L.O. 16/2018, de 28 de Junio, de derechos y garantías de la dignidad de la persona en el proceso de atención al final de la vida.

 

Referències

• Canimas, J. [Joan]. (2016). H2PAC. Com resoldre problemàtiques ètiques?. [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
• Canimas, [Joan]. (2020). Llibertat. [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
• Canimas, [Joan]. (2020a). Intimitat. [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
• Canimas, J. [Joan] (ponent i moderador), Ramos, J. [Josep], Román, B. [Begoña], Vilar, J. [Jesús]. (2020). Ètica aplicada als serveis psicosocioeducatius i sociosanitaris. [recurs d’aprenentatge audiovisual – tertúlia]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
• Canimas, J. [Joan]. (2023). Limitació de la intimitat i la llibertat. Accions protectores i perfectores (1a. ed.) [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
• Canimas, J. [Joan]. (2023a). Compromís de confidencialitat amb infants i adolescents (1a. ed.) [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
• Equip docent d’Ètica aplicada a l’educació social (2024). Pautes per a l’abordatge de problemàtiques ètiques. [Apunts en PDF de l’equip docent de l’assignatura – FUOC].
• Freud, S. [Sigmund] (1994). El malestar en la cultura. Madrid: Alianza. A Solé, J. [Jordi] (2018), Les principals problemàtiques de l’educació social. Els malestars contemporanis entorn de la identitat i la diversitat cultural. [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).
• García, J. [Javier]. (2011). Rechazo al tratamiento y riesgo para la vida del paciente.  Estudios, 21(1), 85–97. https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/3669588.pdf
• Generalitat de Catalunya [CatSalut]. (s. d.). Drets i deures de la ciutadania en relació amb la salut i l’atenció sanitària. catsalut.gencat.cat. https://catsalut.gencat.cat/web/.content/minisite/catsalut/ciutadania/drets-deures/drets-fullet-resum-vertical.pdf
• Llei 15/1990, de 9 de juliol, d’ordenació sanitària de Catalunya. [Llei 15/1990]. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, (199), 1477-1506.
• L.O. 8/2021, de 4 de junio, de protección integral a la infancia y la adolescencia frente a la violencia. [BOE núm. 135, de 5 de junio de 2021]. Boletín Oficial del Estado, (135), 6323-6341.
• L.O. 16/2018, de 28 de Junio, de derechos y garantías de la dignidad de la persona en el proceso de atención al final de la vida.
• Mazo, H. M. (2012). La autonomía: principio ético contemporáneo. Revista Colombiana de Ciencias Sociales, 3(1), pp.115-132. https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/5123760.pdf
• Vázquez, J.C. [José Carlos] i Martell [Cassandra Michelle]. (2020). El respeto de la autonomía como elemento fundamental en el tratamiento ético de los trastornos de la conducta alimentaria. Revista Latinoamericana De Bioética, 20(1), 93–105. https://doi.org/10.18359/rlbi.4369

 

Imatge: ClaudiaWollesen, https://pixabay.com/es/users/claudiawollesen-887962/

: https://pixabay.com/es/users/claudiawollesen-887962/